El duet Xicranda – format per Guillem Payaró i Martí Santacana – ha reivindicat la vigència de les havaneres amb el llançament del seu primer treball discogràfic, Al mestre Roglan (Picap), que recupera peces inèdites del compositor Josep M. Roglan. Tot i això, part del focus també ha recaigut en la seva posició respecte a la polèmica sobre ‘El meu avi’, la cançó que tradicionalment tancava la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell i que enguany s’ha decidit no interpretar arran del documental Murs de silenci, que vincula el seu autor, Josep Lluís Ortega Monasterio, amb l’explotació sexual de menors.
Payaró, en una entrevista, ha assegurat que es tracta d’un tema “delicat”, però defensa que “s’ha de separar l’obra de la persona”. Segons ell, “el públic no pensa en Monasterio quan la canta”, i considera que la cançó ha “traspassat l’autor”. Malgrat reconèixer que “és un desastre que passi una cosa així i sap greu”, afirma que si s’apliqués el mateix criteri a tot, “no podríem escoltar moltes de les coses que escoltem”. També ha explicat que, a partir d’ara, preguntaran al públic si volen escoltar la peça i que, en cas afirmatiu, no la presentaran ni mencionaran l’autor. “No volem fomentar que es parli del personatge, només ens interessa la cançó”, ha remarcat. De moment, assegura que a tot arreu on han anat els han demanat que la interpretin igualment.
Pel que fa a Al mestre Roglan, l’àlbum és un monogràfic de peces del compositor Josep M. Roglan, que inclou havaneres fins ara desconegudes. La seva filla va trobar diverses partitures inèdites que va lliurar als membres del duet, els quals les han adaptat per incorporar-les al seu repertori. “No sabem ben bé si ningú les havia cantat mai o no, però en tot cas no estaven gravades”, explica Payaró. El músic recorda especialment la peça La barca xica, fins ara l’única de Roglan que sonava habitualment, però remarca que aquest nou material els ha permès ampliar considerablement el llegat sonor del compositor.
El disc s’ha concebut amb “responsabilitat”, però també amb molta “il·lusió i emoció”, i els temes han estat reescrits per adaptar-los al format de duo, amb l’excepció de dues peces que incorporen més músics. Les cançons tenen lletra de diferents autors, com el poeta Rafael Llop, i aborden temes clàssics del gènere: el mar, els pescadors, Calella i altres pobles de costa.
Amb aquest treball, Xicranda fa un pas endavant després de més d’una dècada de trajectòria. El projecte va néixer quan Payaró, de la Bisbal d’Empordà, i Santacana, de Reus, van coincidir vivint junts a Barcelona com a estudiants del Conservatori del Liceu. Units per la passió per les havaneres, van batejar el grup amb el nom Xicranda, una planta sud-americana que fa flors blaves i violetes i que ha arrelat a la Mediterrània. “Una mica com les havaneres”, assenyala Payaró.
El grup té previst actuar aquest estiu a llocs com Palafrugell, Grions, Salou, Sant Esteve de Llémena, Calaf o Riudellots de la Selva, en una gira que inclou una vintena de concerts.
Tot i l’optimisme pel nou disc, Payaró adverteix que les havaneres són un gènere en perill. “No sempre apareix material nou com aquest”, diu, i per això aposta per escriure més peces i fer-les arribar al públic. També veu necessari un relleu generacional: “Ara mateix la mitjana d’edat és molt alta, com també passa amb les sardanes”. Per això fa una crida als joves perquè ajudin a mantenir viu aquest patrimoni: “Ara sembla que hi ha una sensació de retorn cap a tot el folklòric i tradicional, i depèn de nosaltres que no desaparegui”.
