Laia Estruch.- L’Odissea s’alça sobre la xènia, la llei sagrada de Zeus que ordena el món i determina el destí dels qui l’acullen o la profanen. Sense aquest pacte antic, el viatge d’Odisseu es desdibuixaria. És en l’hospitalitat, i en la seva absència, on Homer fixa l’eix que sosté l’ordre del món.
El periple d’Odisseu balandreja entre el desig de tornar a casa i la seducció de la immortalitat, mentre que la constància de Penèlope es perfila, pacientment, com a contrapunt moral i heroic. Inventa una estratègia brillant per evitar haver d’escollir un nou marit entre els pretendents. Promet que ho farà quan enllesteixi el sudari del seu sogre Laertes, que teixeix de dia i desfà de nit. Penèlope no és només qui espera, sinó qui protegeix Ítaca. Així, Homer vertebra el seu poema èpic a través d’aquestes dicotomies, contraposant constantment el moviment vers la permanència i la força vers l’astúcia i la intel·ligència.
En la nova edició de la Casa dels Clàssics, la traducció en vers de Pau Sabaté preserva l’essència de l’economia poètica. Basteix de força i musicalitat els vint-i-quatre cants de l’Odissea d’Homer, concebuts de manera primigènia per a ser recitats en veu alta. Les introduccions, que precedeixen cada cant, obren al lector una porta immediata cap al retorn a Ítaca.
Homer desplaça el centre de gravetat de l’epopeia i construeix un protagonista antagònic a l’Aquil·les de la Ilíada. La força d’Odisseu no rau en el combat ni en la vacuïtat de la glòria, sinó en l’enginy, la prudència, la perseverança i el retorn als orígens: «[...] Però Aquil·les, / més benaurat que tu no hi ha ni hi haurà mai cap home: / abans, quan eres viu, com s’honoren els déus t’honoràvem / tots els argius, i ara, aquí on ets, en força i noblesa / ets més que tothom. Per això, de ser mort, no te’n dolguis, Aquil·les.» / Així vaig parlar, i ell tot seguit va dir-me en resposta: / «No em vulguis consolar de la mort, Odisseu, no em confortis! / M’estimaria molt més guanyar-me un jornal a la terra / llogant-me a un home sense heretats ni gran cosa per viure / que no ser el rei de tots els morts, de la gent acabada.»
Pau Sabaté escull el terme versat per humanitzar el polièdric Odisseu, astut i enginyós. L’adjectiu evoca tant l’experiència acumulada al llarg dels seus viatges com l’etimologia llatina vinculada a la idea de girar, transformar-se, mutar. Amb aquesta tria, matisa les lectures dels seus predecessors Carles Riba, que el definia com «el gran ardit», i Joan Francesc Mira, que el presentava com «l’home de les mil cares.»
La deessa Atena, ulls de xibeca, és qui articula el retorn d’Odisseu i vetlla tant per ell com pel seu fill Telèmac.
L’heroi supera l’embat del déu Posidó, navega incansable pel llom del salobre i s’endinsa en un món fantàstic i mitològic, on haurà de resistir el cant de les Sirenes, la fúria del Ciclop, la màgia de Circe i el descens a l’Hades.
En el cant XII, Homer ens revela que, malgrat la conjuminació constant amb els déus, no es poden protegir els homes d’ells mateixos. La tripulació d’Odisseu mor després de trencar el pacte sagrat de no menjar-se les vaques del déu Sol: «—Sol, tu fes llum com fins ara aquí, entre els déus que no moren, / i als homes mortals, per damunt de la terra que dona l’espelta, / que tiraré un llamp resplendent a la nau rabent d’aquests homes / i en faré ascles menudes enmig de les aigües vinoses.»
Finalment, Odisseu arriba a Ítaca i, advertit per l’experiència tràgica d’Agamèmnon, es disfressa de captaire. Atena, amatent, li recorda el pas que ha de fer: «—Com és que estàs despert, el més dissortat entre els homes? / Això és casa teva; aquella, la teva muller, i és a casa; / i aquell el teu fill, que un fill com aquest tothom el voldria.» Penèlope, al seu torn, proposa una artera prova per a retrobar-se finalment amb el seu enyorat marit. Tanmateix, després de superar totes les proves del retorn, Odisseu encara ha d’expulsar els pretendents que han devorat Ítaca i, encoratjat per la seva deessa còmplice, lliura la darrera batalla per tal de restaurar l’ordre domèstic.
El llibre acaba amb la decisió dels déus d’imposar la pau: «—Pareu, itaquesos, no estigueu més per la guerra ferotge, / que així us podreu separar sense sang i sense tardança. / Així va parlar-los Atena, i els va agafar la por blanca: / de tanta temor que tenien, els van caure les armes / que duien, totes per terra, amb el crit que va fer la deessa, / i van girar cua i van córrer cap a la vila, per ganes de viure.»
La proliferació de traduccions i adaptacions cinematogràfiques evidencien que l’Odissea és, de nou, al centre del debat cultural. Per què? Perquè, tot i que el lector en pot fer múltiples interpretacions, els seus temes transversals continuen interpel·lant-nos. El retorn i la ferida que amaga, la cerca de la identitat, la pèrdua, la resiliència, l’enyor, la família i la inquietud de trobar el nostre lloc al món. Aquesta obra magna d’Homer ha inspirat autors com Virgili, amb l’Eneida, James Joyce amb Ulisses, Margaret Atwood amb El cant de Penèlope i fins i tot Cormac McCarthy amb La carretera.
Al capdavall, tal vegada tots som viatgers versats que cerquem la nostra Ítaca particular i és en el camí, entre sirenes que ens encisen i ombres que ens tempten, on descobrim, realment, qui som.
