Marc Estarriola.- El dramaturg i novel·lista canadenc Jordan Tannahill proposa amb Los que oyen una història que, sobre el paper, sembla destinada a atrapar el lector amb dosis d’intriga, suspens i fins i tot terror psicològic. Però el resultat final és una obra que es desmarca d’aquests gèneres per convertir-se, gairebé sense voler-ho, en una comèdia esperpèntica. El que hauria pogut ser un relat inquietant sobre la por col·lectiva o la manipulació de masses acaba essent una narració lleugera, ràpida de llegir i amb un argument inconclús que en molts moments frega directament l’absurd.
La trama arrenca amb una premissa aparentment sòlida: un grup de persones comença a sentir un so misteriós que només ells poden percebre. El fenomen, d’origen desconegut, desperta la curiositat i la por, i els condueix a unir-se per trobar una explicació. Aquesta situació, que en altres mans podria derivar en una anàlisi profunda sobre la percepció, la paranoia o la necessitat humana de creure en alguna cosa, aquí es transforma en una successió d’escenes extravagants on el sentit de la història s’esvaeix progressivament.
Tannahill juga deliberadament amb la confusió: allò que comença com un thriller psicològic va desdibuixant-se fins a convertir-se en una mena de paròdia del gènere. Els personatges, lluny de seguir un desenvolupament coherent, es comporten com anti-herois sense rumb ni objectiu clar. Són figures dispars, inconnexes, sense res en comú —una circumstància que sembla del tot premeditada— però que l’autor força a compartir espai i diàleg, com si volgués demostrar que la convivència entre persones completament oposades és possible. El resultat, però, és l’oposat: la seva interacció resulta forçada, inversemblant, i en cap moment aconsegueix generar empatia o versemblança.
Aquesta mescla improbable de personatges —una professora universitària, un jove tecnòleg, una mare obsessionada amb les conspiracions i un músic frustrat, entre d’altres— podria haver estat el motor d’un relat coral intens, però es converteix en una col·lecció d’escenes inconnexes, on cadascú parla un llenguatge propi i sembla viure en una realitat paral·lela. El lector aviat entén que aquesta disparitat no és fruit de la incompetència narrativa sinó d’una decisió conscient de l’autor: fer que el caos sigui la norma. Tot i així, la proposta no aconsegueix transmetre la sàtira o la crítica social que sembla buscar.
El to és un dels aspectes més desconcertants del llibre. El que en un inici podria recordar a Black Mirror o The Leftovers, amb el seu aire d’inquietud i misteri, deriva cap a un esperpent contemporani ple de situacions absurdes i diàlegs que freguen la caricatura. Aquesta evolució fa que el lector passi del suspens a la perplexitat, i de la curiositat inicial a una sensació de desconnexió emocional amb la història. L’humor negre i el cinisme s’imposen al drama i acaben definint el to general de la novel·la.
En aquest sentit, Los que oyen és més un experiment literari que una narració tradicional. Tannahill sembla voler jugar amb les expectatives del lector, oferint una mena de farsa existencial disfressada de relat de misteri. Aquesta aposta pot resultar atractiva per a qui busqui una lectura diferent, però frustrant per a qui esperi una història amb una trama tancada i resolució coherent. Quan s’arriba a l’última pàgina, la sensació és d’haver estat testimoni d’un joc narratiu inacabable, sense conclusió ni catarsi.
A favor seu, cal reconèixer que la novel·la es llegeix amb facilitat i ritme. La prosa de Tannahill és fluïda, amb capítols curts i diàlegs àgils que mantenen el lector avançant gairebé sense adonar-se’n. És, doncs, una lectura d’estiu ideal per qui no busqui profunditats temàtiques ni grans reflexions, sinó simplement deixar-se portar per una història estranya, poc exigent i amb cert encant surrealista.
L’èxit internacional del llibre ha portat a la seva adaptació televisiva: la BBC n’ha produït una minisèrie de quatre episodis, amb Rebecca Hall en el paper de la protagonista. Tot i el prestigi del repartiment, la producció no ha aconseguit convèncer la crítica, que li ha atorgat puntuacions baixes per la seva falta de coherència i el to confús que comparteix amb la novel·la original. L’adaptació es pot veure a Filmin, on, com el llibre, convida més a la curiositat que a l’entusiasme.
En definitiva, Los que oyen és un relat curiós però irregular, que parteix d’una bona idea per perdre’s en el seu propi laberint de sàtira i absurd. Jordan Tannahill converteix un punt de partida prometedor en una comèdia de desconcert, plena d’escenes tan estrafolàries com fascinants, i que deixa al lector amb la sensació d’haver assistit a una obra més extravagant que emocionalment satisfactòria.
