Marc Estarriola.- La trilogia Blackwater, escrita per Michael McDowell i publicada en català per Blackie Books, arriba embolcallada en un atractiu cofre que conté els sis llibres que conformen l’obra. Amb una cuidada edició i un disseny molt suggeridor, la proposta sembla irresistible. Però, com passa sovint amb les històries ambiciósament llargues, l’entrada no és fàcil. Cal paciència, perseverança i ganes d’endinsar-se en un univers que triga a prendre forma, però que, un cop ho fa, és capaç de generar una addicció poderosa aconseguint una combinació d'Isabel Allende i Stephen King tot i que una mica "vainilla".
La història s’ambienta a Perdido, un petit poble del sud dels Estats Units, en ple desenvolupament industrial i social, just després de les greus inundacions del 1919. En aquest context, apareix una misteriosa dona, Elinor Dammert, que esdevindrà peça central de la trama. El seu caràcter distant i enigmàtic contrasta amb la família Caskey, poderosa nissaga local marcada per rivalitats, ambicions i secrets. Al llarg dels sis volums, assistim a les transformacions d’aquest clan i del poble, mentre elements sobrenaturals subtils però persistents van impregnant el relat.
Els primers dos llibres són, amb franquesa, difícils de digerir. El ritme és lent, les trames inconnexes i l’autor escull centrar-se gairebé en exclusiva en només tres personatges, la qual cosa resta dinamisme i converteix la lectura en una experiència un pèl feixuga. És una llàstima que McDowell desaprofiti el potencial coral de la seva història, deixant en un segon pla figures que haurien pogut aportar complexitat i moviment a la narració.
Ara bé, la paciència és recompensada. A partir del tercer volum, els fils argumentals es comencen a teixir amb més solidesa, els personatges prenen profunditat i apareixen tensions i dilemes que els fan més intel·ligents i punyents. És en aquest moment quan la lectura es torna captivadora i les pàgines comencen a caure amb voracitat. La saga entra aleshores en un espai narratiu molt més fluid, on l’estructura guanya consistència i els esdeveniments generen veritable interès.
Malgrat això, hi ha aspectes que continuen grinyolant. El motor principal de molts personatges és l’afany de riquesa, i sovint aquests diners arriben amb una facilitat sorprenent. Aquesta rapidesa i absència de conflictes reals en l’assoliment dels objectius econòmics genera una inversemblança que trenca el pacte narratiu amb el lector. Paradoxalment, la part fantàstica, amb les seves ombres aquàtiques i presències inquietants, esdevé més creïble que les ambicions materials dels protagonistes.
En l’intent de crear un ambient de terror, McDowell s’allunya dels referents clàssics del gènere. A diferència d’un Stephen King que recrea fins al més mínim detall les escenes esgarrifoses, aquí el terror és quasi descafeïnat. Les situacions que haurien de fer saltar d’angoixa al lector es resolen ràpidament, sense explorar-ne el potencial emocional. Tot i tenir a les mans escenaris d’autèntica inquietud, l’autor opta per la contenció i no aprofundeix en la por.
Amb tot, Blackwater mereix ser llegida. El seu encant rau en l’atmosfera carregada, els personatges femenins forts i una dosificació de misteri que, un cop encarrilada, és molt efectiva. És una lectura que pot encaixar especialment bé amb un públic jove, que busqui una ficció amb to sobrenatural però sense la cruesa del gènere de terror més clàssic. És important advertir, però, que qui jutgi la saga pel primer llibre, difícilment continuarà. Com passa amb sèries com The Wire (HBO) cal temps per entrar-hi, però quan ho fas, ja no pots deixar-ho. I això és exactament el que ofereix McDowell: una experiència addictiva, sempre que se li doni el temps que necessita per desplegar-se.
