La màxima concessió de Madrid a Artur Mas va ser donar-li llum verda per portar a terme allò que ja podia fer: emetre més deute per tal d’aconseguir líquid a curt termini que li permeti fer front a les contingències més immediates. La segona resposta de Moncloa, dies després de la trobada, ha estat encara més tragicòmica. La responsable de finances espanyola ha suggerit al president de la Generalitat que, si vol més diners, carregui els catalans amb més impostos.
Si realment l’horitzó de la transició nacional d’Artur Mas és el concert econòmic, rebaixar ara el discurs -ni que sigui temporalment- de reivindicació del pacte fiscal per tornar als pedaços que Madrid pugui concedir amb displicència no és un bon negoci. L’arrel del problema pel qual Catalunya ha d’endeutar-se és un dèficit fiscal tan descomunal com desconegut en l’Europa civilitzada. La primera institució del país no hauria de cansar-se d’explicar-ho. Aquesta és l’arrel del problema.
Artur Mas també n’és plenament conscient que la liquidació de la disposició addicional tercera -el principal pacte que va acordar amb Zapatero la matinada del 21 de gener de 2006- és deficient i incompleta. Milers de milions d’euros que pertanyen a Catalunya no s’han invertit. És per això que resulta difícil entendre que els 10 diputats de CiU es posin a disposició del PSOE per apuntalar la seva majoria parlamentària sense que es resolgui, almenys, la liquidació de la disposició addicional tercera. Un altre capítol a banda mereixeria si CiU hauria d’exigir al seu soci preferent a Euskadi, el PNB d’Urkullu, que estigui al costat de Catalunya en les reivindicacions catalanes a Madrid en aquest darrer any de legislatura espanyola. Resulta incomprensible que no sigui així.
