El deute del Parc Científic i l'interès general

En els anys que l’Estat Espanyol creia ser un país ric va projectar a Girona, i encara més a la resta de territori, un seguit d’inversions sobredimensionades i mal planificades en les que s’hi va enterrar, literalment, un munt de milions d’euros, sortits dels nostres impostos.

El Pont nou sobre el Ter que ningú sap perquè serveix, va costar prop de 20 milions d’euros. La remodelació de la terminal de l’aeroport de Girona i l’ampliació del seu aparcament, pensades per quan arribaven més de cinc milions de passatgers i no un i mig com ara, va costar 86 milions d’euros. Però el rècord a la inversió sobredimensionada se l’emporta el TAV, amb 279 milions d’euros dedicats als túnels, inundables, i 350 milions d’euros a una estació faraònica que fa la mida de l’estació de Sants, però amb un trànsit molt inferior.

Hi ha qui diu si moltes d’aquestes inversions no es van preveure tant desproporcionades justament perquè qui hi havia de sucar ho pogués fer bé. Però en qualsevol cas es van fer, i responien al sempre dubtós criteri de l’interès general.
 
En aquesta mateixa època des del govern central també es van promoure els “parquetazos”, diner fàcil perquè les universitats edifiquessin els seus parcs científics. La diferència és que mentre ponts, túnels, carreteres i aeroports són considerats infraestructures d’interès públic, els parcs científics no. Per això en aquest cas es va preferir endossar a les universitats uns deutes inassumibles. En el cas de Girona, de més de 40 milions d’euros.

La pregunta inevitable és perquè no s’exigeix, per exemple, a ADIF que retorni les inversions en alta velocitat o a AENA les d’ampliació de l’aeroport, i en canvi sí que es demana a la Fundació del Parc Científic -integrada per la Universitat, la Diputació, l’Ajuntament, la Cambra i la FOEG- que retorni el préstec inicial. En cap dels tres casos l’explotació permetrà retornar mai la inversió inicial. Al màxim que es pot aspirar és que el seu funcionament serveixi per cobrir els costos ordinaris. La resposta evident és que el titular dels préstecs en cada cas és diferent. De fet les inversions que explota ADIF o AENA surten directament dels pressupostos de l’Estat, mentre que en el cas del Parc Científic es va preferir hipotecar a les institucions gironines, i ara sembla que s’apropa el desnonament.

La diferència de fons però és que en un cas les infraestructures viàries, ferroviàries i aeroportuàries són considerades d’interès general -que seria molt qüestionable-, i en canvi un Parc Científic, que té com a objectiu la recerca i transferència de coneixement entre sector públic i privat i la generació de llocs de treball en l’economia del coneixement, no té la mateixa consideració d’interès públic. I això és molt lamentable perquè significa que es continua apostant per l’obra pública -el totxo- i no per la nova economia.

Però, essent malpensats, encara podria haver-hi una altra resposta en el sentit que l’Estat Espanyol vol cobrar de les institucions gironines i catalanes -i de passada que es barallin entre elles-, cosa que mai exigiria si fossin d’un altre territori. El temps ens ho dirà.