També se’n podria dir així. Estic parlant de la cançó ‘Les coses’, l’autèntic gran hit del nou disc de Els Amics de les Arts. Tracta d’una relació fantàstica al principi i amb els dies comptats. Sentenciada. Diríem que és la típica cançó que, enmig d’un concert eufòric, en fas un àudio, l’envies a la teva exparella i te’n penedeixes al final de la nit.
I, de veritat, us prometo que puc sentir des d’aquí els concerts d’estiu que vindran; amigues embogint a cada estrofa, els seus pulmons esbatanats. Una sintonia de cors momentàniament esgarriats; cordes vocals ressentides, demà rovelladíssimes.
Ho hem de reconèixer: ens agraden més les cançons de desamor que les d’amor. Penso en la cançó ‘Benvolgut’ de Manel. La més aclamada sempre; la que s’assembla en aquell poema de Gabriel Ferrater, ‘El mutilat’, que fa: “No obrirà més els llibres que li han parlat de tu: ignorarà què diuen quan no parlen de tu”.
Potser tenia raó aquell vers tan cursi de Pablo Neruda. L’amor és curt; l’adéu, sempre massa llarg. Però aquest enyor incontinent és també fugaç. S’evapora. De vegades, dura tres minuts. Només una cançó.
