L’univers cinematogràfic dels X-Men havia entrat en un espiral de decadència, en gran mesura per la creixent inutilitat del director Bryan Singer i també perquè tots plegats s’havien entestat a dinamitar totes les troballes narratives del còmic. Per tant, hi havia una lògica expectació per veure “Legion”, primera col·laboració entre Marvel i la cadena FX, que havia de permetre una aproximació singularitzada als mutants més famosos de la modernitat. El resultat és absolutament satisfactori. Ho és, d’entrada, perquè finalment algú torna a adaptar l’imaginari dels X-Men fent justícia a l’esperit de les vinyetes, que sempre han basculat entre la denúncia històrica i el retrat de la nostra por a la diferència. Fins ara, només Matthew Vaughn havia estat a l’alçada amb “First Class”. I ho és, sobretot, perquè sap trobar un llenguatge propi que torpedina el relat de superherois a l’ús, erigit en un gènere en si mateix tant en les seves manifestacions fílmiques com televisives.
“Legion” és, de moment, una sèrie molt complexa que s’embarca en un doble salt mortal: per una banda, per l’esmentat repte de transcendir la seva font d’inspiració (i, en conseqüència, les expectatives d’uns fans poc avesats a experiments formals) i, per l’altra, perquè vol atraure un tipus d’espectador que encara veu els superherois com a part d’una subcultura allunyada de la transversalitat.
La història comença amb un mutant molt poderós que, tancat en un sanatori, dubta contínuament de si el que veu és real o, per contra, el fruit d’un desequilibri. Hi ha, en aquest discurs sobre la percepció, una àcida metàfora sobre la mirada envers el gènere, que s’acostuma a sobreentendre i jutjar sense atendre als matisos. Legion, el personatge, acaba essent un demiürg cap a les nostres fílies i fòbies, un ésser erràtic que anhela una incerta normalitat i també un antiheroi que simplement aspira a poder tocar la dona que estima. Si tot això està explicat amb un inapel·lable pols narratiu és gràcies al seu creador, Noah Hawley, l’home que es va atrevir a portar “Fargo” a la televisió i va aconseguir que mai tingués res a desmerèixer de la pel·lícula.
