Oh Là Là (Land)!!

Surto del cinema i em veig amb l'obligació d'escriure quatre línies (o 100) sobre La La Land (La Ciudad de las Estrellas) de Damien Chazelle per a certificar el que ja em temia; Hollywood va morir i ha ressuscitat. Aquest musical, interpretat per Ryan Gosling i Emma Stone posa de relleu que des de fa més de dues dècades amb l'estrena de Jurassic Park es va posar punt i final a una estreta història d'amor entre la màgia dels somnis i la cel·lulosa per donar pas al CGI i els efectes especials.

Molts (m'incloc) havien oblidat el que era realment el cinema bo, el de veritat, el de tota la vida. Evidentment aquesta és una afirmació no apte per a qualsevol nascut a partir dels 90, però pels demés que s'han criat amb Hitchcock, Spielberg (dels inicis), Kubrick o el cinema musical dels anys 30-60, podrien donar-me la raó.

Gosling i Stone posen en evidència a tots aquells actors que els darrers anys s'han considerat la crème de la crème quan l'únic de mèrit que han pogut realitzar per a la preparació del seu paper és aprimar-se/engreixar-se desmesuradament o bé matar-se al gimnàs per estar súper fibrats (vegi's Christian Bale a The Machinist o Matt Damon a The Bourne Identity respectivament). Els protagonistes de La La Land van haver d'aprendre a ballar, cantar i tocar el piano.

Si bé és cert que les escenes de ball denoten que no en són experts i no es troben 100% còmodes, importa més aviat poc, ja que no es veien escenes així des de feia més de 60 anys. Chazelle ha fet un extraordinari exercici de memòria en el que es podria considerar l'homenatge més gran de la història al cinema musical de l'època daurada de Hollywood. L'escena inicial a l'autopista té similituds amb "The Young Girls of Rocherford" (1967), quan Gosling es balanceja amb un fanal dalt el turo amb l'skyline de Los Angeles als seus peus, evoca Gene Kelly a "Singing in the Rain" (1952) per donar pas a una interpretació que combina claqué, dansa contemporània, jazz i balls de saló. No són Fred Astaire ni Ginger Rogers però captiven igualment gràcies a la química que desprenen (aquesta és la tercera pel·lícula en que treballen junts).

Quan els protagonistes ballen un vals dins l'observatori Griffith, el director combina "Swing Time" (1936) i "Sleeping Beauty" (1959), no sense oblidar que hi arriben després de veure'l en una escena de "Rebel Without a Cause" (1955) al cinema. Chazelle fins i tot es pren la llibertat de calcar el plano emprat al film original.

Per si no n'hi havia prou d'homenatges, l'escena de l'epíleg és una picada d'ullet a "Broadway Melody" (1940), "An American in Paris" (1951), "Funny Face" (1957) i "The Red Balloon" (1956). Cal però parlar del somriure final? Bogart i Bergman estarien orgullosos de veure un homenatge final com aquest a Casablanca (1942).

Capítol a banda és la banda sonora de Justin Hurwitz, una autèntica obra mestra. El llibre de partitures l'ha editat en exclusiva Faber Music i es posarà a la venda el 31 de gener, tanmateix, han rebut tantes pre-compres que molts trigaran un mes a rebre'l a casa seva (entre ells, un servidor).

En resum; llarga vida als somnis de cel·lulosa!