Antoni Marquès, Vaccaro i Cyril Torres, protagonistes al Museu Can Mario de Palafrugell

‘Qu’est-ce que la sculpture moderne?’, ‘Tramuntana’ i ‘Nivis’. Aquests són els noms de les tres exposicions temporals que Antoni Marquès, Vaccaro i Cyril Torres mostren en tres espais diferents del Museu d’Escultura Contemporània Can Mario de Palafrugell, al Baix Empordà.

Les tres mostres es podran veure fins el proper 22 de maig i, a diferència d’altres anys, no tenen un lligam comú sinó que aposten per donar a conèixer les característiques i el discurs de cada un dels artistes.

Entre elles destaca la mostra d’Antoni Marquès que compta amb peces mai vistes i algunes de les obres més recents que ha creat aquest artista, nascut a Sabadell. “Busca el sentit metafòric del que és creació i, al mateix temps, ens mostra allò que no volem veure. És una crítica, un joc per descobrir què és l’escultura”, ha resumit la comissària de l’exposició i directora d’art de la Fundació Vila Casas, Glòria Bosch.

A diferència d’altres vegades, les tres mostres que ocupen les sales temporals del Museu d’Escultura Contemporània Can Mario de Palafrugell no tenen un nexe en comú. Tal i com ha detallat la comissària de dues d’elles i directora d’art de la Fundació Vila Casas, Glòria Bosch, aquest cop han apostat per focalitzar-se en tres artistes claus i donar a conèixer en profunditat el seu discurs.

D’una banda, la sala gran s’ha destinat a l’artista de Sabadell, Antoni Marquès que va néixer el 1956 i que des de fa temps és un autor que ocupa un espai destacat dins de la col·lecció permanent del museu. La mostra porta per títol ‘Qu’est-ce que la sculpture moderne?’, traduït al català, què és l’escultura moderna?. Un títol que remet a la mostra organitzada pel museu Georges Pompidou de París el 1986. Una exposició, el llibret de la qual es troba situat en una tauleta d’una de les peces de la sèrie ‘Excrements’ a Can Mario de Palafrugell, una de les obres centrals d'aquesta exposició de la Fundació Vila Casas.

La mostra està centrada en els darrers tres anys de treball de Marquès tot i que també compta amb peces d’anys anteriors. “En aquest cas hem volgut traslladar la mirada de l’artista de qüestionar-se sempre què és l’escultura i sobretot de trobar el sentit metafòric sobre el món de la creació i, al mateix temps, l'autor ens mostra tot allò que no volem veure”, ha explicat Bosch, que s’ha encarregat d’organitzar la mostra. Una de les peces més destacades és ‘Empalats’, una crítica a l’actuació que han mantingut els governs europeus davant la immigració. “Sempre està buscant la crítica, a vegades amb ironia, d’altre amb cinisme però amb sentit de l’humor i jugant”, ha detallat Bosch.

En aquest sentit, la directora d’art de la Fundació Vila Casas, ha subratllat la capacitat de Marquès de treballar amb tota mena d’objectes com llaunes de pintura o plàstic, entre molts d’altres materials. “Treballa deu hores al seu taller i és capaç de transformar tota mena d’objectes que va veient i trobant pel carrer”, ha afegit. Una tècnica que fins i tot s’aplica a ell mateix ja que reutilitza les seves pròpies obres, les reconverteix i en crea de noves. Un exemple d’això és una de les obres, sense número, que es pot veure a la mostra i que és una obra inèdita, que mai havia sortit a la llum, i que lliga directament amb el títol de l’exposició.

“És una carcassa que ha reutilitzat d’una peça antiga i la transforma amb pots vuits de pintura i materials amb els quals treballa habitualment. A més, tot està embolicat amb cel·lofana”, ha destacat Bosch. Una obra que reflexiona sobre la fragilitat i la creació, com també en el cas de la sèrie ‘Excrements’. Una sèrie de peces que l’artista va començar crear arran de veure un cuc gegant al seu taller. Una altra de les obres més destacades i recents de l’artista és la que es pot veure al final de la sala, davant del projector on es reprodueix una entrevista que van fer-li a Antoni Marquès. “Veus una peca amb formes estranyes i a dins hi ha un mirall, d’aquesta manera intenta que la gent trobi el seu propi significat”, detalla Bosch. Seguint amb el seu estil, Marquès no dóna cap pista; les idees són múltiples i els significats variats.

En definitiva, la mostra àcida i irònica que compta amb peces inèdites d’aquest autor original, intenta jugar amb l’espectador perquè reflexioni sobre el món de l’escultura des de diverses vessants.

La poètica de Vaccaro

Un estil molt diferent és el que es pot veure a la sala contigua. En aquest espai s’exposen unes sis obres de Ricard Vaccaro, l’artista avantguardista format a Barcelona i que va néixer el 1946. La mostra també ha estat comissariada per Glòria Bosch i, en aquest cas, s’aposta per una aproximació més poètica al món de l’art. “L’he titulat ‘Tramuntana’, com una de les peces, perquè al crear-la em vaig adonar que es basava en aquest vent, en la idea del moviment, de l’aire que passa i que és constant”, ha assenyalat Bosch.

Una mostra clara, diàfana, composada de manera que els visitants pugin recórrer la sala a poc a poc, amb tranquil·litat. “Vaccaro té molta relació amb poetes, crítics i historiadors i això es reflecteix en el seu discurs. Són peces més poètiques i literàries”, ha comentat la comissària tot detallant que fins i tot una d’elles, titulada República, reflexiona sobre la situació política de Catalunya. Tot, però, des del vessant poètic, la pintura i l’escultura.

Nens ‘inquietants’

Per últim, a la Sala Empordà, l’artista, gestor cultural i director del Festival Flors i Violes, Cyril Torres, que viu a l’Empordà aposta per una mostra en blanc i negre que reflexiona sobre la lectura i la puresa infantil. La seva proposta converteix l’espectador en un ‘voyeur’, un testimoni de la trobada íntima però també inquietant d’infants llegint llibres.

Per crear-la, en primer lloc, Torres va estudiar la sala. “Des del principi volia buidar en comptes d’omplir l’espai. És important entendre les possibilitats d’una sala i per això vaig pintar de negre totes les parets i vaig posar la moqueta del mateix color”, ha detallat. Posteriorment, utilitzant objectes i estris com un pal de fregar o roba, va anar teixint els seus nivis, els infants que llegeixen. La paraula nivi procedeix del llatí, que significa neu, en al·legoria a la puresa.

“Són nens bonic però tenen un punt d’inquietant, estan llegint llibres. Avui en dia, tothom que llegeix un llibre físic és sospitós. A més vaig afegir càmeres de seguretat, avui en dia a ningú li estranya veure càmeres”, detalla l’autor. Segons Torres, estem “permanentment enfocats” i això xoca amb la idea dels infants que llegeixen concentrats els seus llibres.
Més enllà de missatges, l’artista tenia clar el que volia aconseguir amb aquesta mostra: generar emocions. “Des del principi, al ser negra ja no saps ni si entrar, és contradictòria i permet que cadascú es faci les seves pròpies emocions i lectures”, ha conclòs.

Les tres mostres s’inauguraran demà, dissabte 23 de gener, a dos quarts de vuit del vespre en un acte oficial que comptarà amb l’alcalde de Palafrugell, Juli Fernández, el president de la Fundació Vila Casas, Antoni Vila, i la directora d’art i comissària de dues de les tres mostres, Glòria Bosch, a més dels artistes creadors de les exposicions.