Una experiència inoblidable

La temporada del Girona FC restarà per sempre més dins la memòria i dins el cor dels aficionats blanc-i-vermells

Tres xiulets i invasió massiva de camp. En menys de cinc segons, el terreny de joc del Estadio de los Juegos Mediterráneos va quedar completament inundat per milers de seguidors de l’Almeria, que van llançar-se embogits sobre els seus herois, els que havien retornat l’equip a Primera Divisió. Crits, càntics, abraçades, jugadors mantejats, petards al cel i, en general, molta eufòria desfermada després d’una temporada excessivament llarga.

Una reacció impressionant

Els futbolistes del Girona van aconseguir escapolir-se d’entre la multitud per dirigir-se a un dels córners de la tribuna baixa de l’estadi, on els més de 600 gironins desplaçats havien protagonitzat una de les imatges més insòlites del panorama futbolístic espanyol: l’últim quart d’hora el Juegos Mediterráneos havia quedat completament bocabadat davant l’afició gironina, que lluny de decaure pel contundent 3-0 que mostrava el marcador, va passar-se gairebé 15 minuts saltant, ballant i agraint als seus jugadors el privilegi d’haver arribat fins la final d’un play-off d’ascens a la millor lliga del món.

Tots aquells valents vinguts del nord, amb 12 hores de bus a les esquenes, o sis de tren i tres de bus, havien arribat a terres andaluses perseguint un somni difícil de complir. Aviat es veuria impossible de fer-se realitat. Però ells, conscients que la gesta havia de ser extraordinària, eren allà per molt més que la victòria. Eren allà per agrair l’enorme esforç dels seus jugadors durant tota la temporada, la millor dels 83 anys d’història del club, i la millor que ha fet mai un equip de la província -l’única de les quatre de Catalunya que encara no ha tingut mai representació a Primera Divisió-.

Els més de 600 gironins eren allà per donar les gràcies per haver-los fet somiar plantant cara a equips dissenyats per pujar, com eren Villarreal o Almería, autèntics colossos amb pressupostos exageradament més elevats que el que s’havia projectat des de Montilivi, amb la salvació com a objectiu inicial. Agraïen als futbolistes haver-se deixat la pell per fer saltar la banca, per trencar totes les apostes, per buscar el triomf de la humilitat. El conjunt de Rubi havia fet que Girona deixés de donar l’esquena, d’una vegada per totes, al futbol, i omplís com mai l’estadi de Montilivi. Tot el futbol català havia vibrat durant 10 mesos amb les seves gestes, i per tot això i més els 600 gironins estaven disposats a fer-se sentir.

Llàgrimes a la gespa i a les grades

El primer d’acostar-se, fet un mar de llàgrimes, va ser el gran capità Dani Mallo. Tocant-se l’escut i aplaudint l’afició. Al darrere venien jugadors com Migue, Jose, Felipe Sanchón, Eloi Amagat, Juanlu, Luso o Javi Acuña. Tots ells plorosos, conscients que acabaven de despertar del somni més dolç. Va ser llavors quan el públic gironí, ofegat amb plors, va saltar al camp per abraçar-se amb els seus jugadors. No eren llàgrimes de derrota, eren llàgrimes d’orgull. La germanor entre futbolistes i afició va quedar més que patent aquella nit sota el cel andalús.

Llavors van venir les abraçades i les mostres de suport de l’afició de l’Almeira, que molt esportivament i com sol passar en aquest tipus d’esdeveniments, va acostar-se fins la zona visitant per aplaudir els gironins –i viceversa-.


L’endemà la Plaça del Vi s’ompliria de gom a gom per celebrar una derrota esportiva, però una victòria moral. Alguns jugadors o el mateix entrenador, Rubi, tornarien a emocionar-se veient com la ciutat s’havia bolcat malgrat haver-se quedat a les portes de la categoria d’or del futbol espanyol. Jose, al Girona des de Tercera Divisió, o Migue, autor del gol de l’ascens a Segona ara fa cinc anys, destacarien el gran canvi que havia fet la ciutat respete el futbol.

Jugadors i cos tècnic demanarien que, sobretot, seguís la il·lusió, la trempera i l’amor per un club que finalment jugaria la seva sisena temporada consecutiva a la categoria de plata.

Es preveuen molts canvis

Una temporada en què es preveuen aires de canvi, amb la marxa segura de Benja al Còrdova, Jose a l’Omonia de Nicòsia (Xipre), Javi Acuña o Marcos Tébar. El club, a més, podria reduir encara més el pressupost. L’altra gran incògnita és la de Rubi, amb una oferta molt sucosa del Barça sobre la taula. Passi el que passi, la Lliga Adelante 2012-2013 restarà per sempre dins la memòria i dins els cor de tots i cada un dels aficionats blanc-i-vermells.