La tendresa cura la solitud

El poeta i escriptor cors Jean-Paul Sermonte va editar el 1990 el disc Jacques Brel explicat a la mainada (Jacques Brel raconté aux enfants par Jean-Paul Sermonte, Barclay). El disc conté gairebé una dotzena de temes, dels quals Sermonte en fa una petita introducció a cadascun il·lustrant-lo amb un conte brevíssim que copsi el sentit de cada tema. La Tendresse és una d’aquestes cançons. Explica Sermonte als nens que si mai demanen a un poeta quin és per ell el bé més preuat a la terra, els respondrà que és la tendresa. Ni la glòria, ni la fortuna. El poeta, explica Sermonte, estima donar-ne, de tendresa, i també rebre-la. Aquesta idea plana al llarg de tot l’espectacle La Tendresse, la benaventurada tornada a l’escenari de la cantant Anna Roig, en aquesta ocasió sense L’ombre de ton Chien, però en tot cas amb l’Àlex Cassanyes Big Band Project, amb qui el públic estem en deute per haver estat el catalitzador de la tornada de Roig. Va ser després d’un concert de la formació dirigida per Cassanyes que les ganes de tornar a fer música des d’un escenari van renéixer en l’ànima de la cantant. Així ho expliquen tots dos al principi del concert.

La Tendresse. Hommage aux belles chansons és un espectacle que té aquest sentiment com a fil conductor. Gosaria dir que és fins i tot un espectacle conceptual que mira d’explicar la importància de la tendresa, com a porta per a la compassió, per a la tolerància, pel respecte i, finalment, per a l’amor. Anna Roig torna als orígens en aquest espectacle, és a dir, a la cançó francesa. Es va formar a Lió i qui l’ha seguit mínimament sap que la seva música beu directament de la chanson. Queda ben patent en els seus tres discos amb L’Ombre de ton Chien: el del descobriment (Anna Roig i l’Ombre de ton Chien, 2009), el de la consolidació i la popularització (Bigoti Vermell, 2011) i la darrera col·laboració amb el grup (Un pas i neu i un pas, 2014). Des del 2015, silenci, fugint de la imposició de crear. Fins ara. Afortunadament.

El repertori està triat a consciència. Els arranjaments de Cassanyes per a la seva big band ofereixen uns matisos inèdits a la majoria de temes i, al mateix temps que atorguen més sonoritat a cançons com Cécile, ma fille (Claude Noguero), Nantes o Ma plus belle histoire d’amour (Barbara) i n’augmenten el cos respecte l’original, conserven el caràcter essencialment íntim de la peça. Això té a veure també amb la manera de fer d’Anna Roig, amb la seva ‘organicitat’ a escena. És una artista molt expressiva, amb una gran capacitat comunicativa, una estupenda narradora d’històries, en definitiva. Sap què fa en tot moment a l’escenari, n’és conscient -en el passat ha treballat amb Titzina Teatre en la posada en escena, com per no ser-ho!- i sap com seduir al públic.

Les cançons, meravelloses, fan la resta. Parlen des del sentiment de la paternitat (Cécile, ma fille), passant per aquelles fiblades –sobtades, instantànies i fugaces- de l’amor que podria haver estat davant uns ulls fascinants, una veu dolça o un cos desitjable que s’acaben transformant en fantasmes a la memòria (Les passantes, Brassens); per l’amor ingenu i infantil envers la filla del carter, Paulette, narrat durant una excursió en bicicleta (À byciclette, Pierre Barouh, popularitzada per Yves Montand); per la pèrdua d’un amor de manera traumàtica (La rue Madureira, Nino Ferrer) o per la tristesa de no poder acomiadar-te d’un ésser estimat abans de morir (Nantes), un tema de la cantant Barbara basat en la seva pròpia experiència, ja que no va arribar a temps a reveure amb vida al seu pare. La cançó agafa una dimensió diferent si saps, com va explicar Anna Roig, que el pare l’havia agredit quan era nena i posteriorment va abandonar la família.

Lux macula (Taca de llum) és el tema que indica el meridià del concert. Es tracta d’una composició del mateix Cassanyes, inspirat en aquells pocs moments, també fugaços, en què hom pren consciència del seu propi benestar. N’hi va haver algun d’aquests moments durant l’espectacle, sobretot per la bellesa del paratge, la Mar d’en Manassa de l’Escala, on es diria que públic i artistes estem tots en una plataforma suspesos sobre el mar.

Incloure a l’espectacle Maintenant ou jamais, un veritable crit a la vida, és un homenatge de Roig a la cantautora lionesa Michèle Bernard, a la qual va seguir La Javanaise de Gainsbourg i un altre tema de Barbara, Ma plus belle histoire d’amour c’es vous, que la cantant francesa havia dedicat al seu públic per agrair-li el suport incondicional que li va mostrar sempre i que Anna Roig també va convertir, de manera càlida i pròxima, en una declaració d’amor al públic present. Els dos darrers temes programats van ser Mathilde, que presenta un Brel tendrament exaltat pel retorn al poble d’aquell gran amor que havia marxat a ciutat i, per acabar, Tendresa, de Lluís Llach. Molt adequat. La tendresa cura i estima quan fa por la solitud, ens salva, i per això ens és necessària per damunt de totes les coses. Això mateix és el que cantava Bourvil a La tendresse, escrita per Noël Roux, que va ser un dels bisos, interpretada a peu dret per la cantant i tota la banda, formats davant el públic. Per acabar l’espectacle, es tanca el cercle i Anna Roig i la big band van interpretar Corro sota la pluja, el tema que fa 10 anys va atorgar notorietat a la cantant i es va fer mereixedor del Premi Cerverí (Premis Bertrana de Girona) a la millor lletra de cançó. Una vetllada convertida en una sessió pràctica d’aplicació del fràgil art de la tendresa.

Crònica elaborada en col·laboració amb la Revista Proscenium

Fitxa

Espectacle: La Tendresse. Hommage aux belles chansons.
Espai: Festival Portalblau. La Mar d’en Manassa de l’Escala (04/08/19)
Intèrprets: Anna Roig (veu) i Àlex Cassanyes Big Band Project. Àlex Cassanyes (direcció musical), Roger Martínez (saxo alt i soprà), Xavi López (saxo alt, flauta i clarinet), Sergi Raya (saxo tenor i harmònica), David Miret (saxo baríton i clarinet), Gabri Prieto (trompeta i flugelhorn), Joan Miquel Giro (trompeta i flugelhorn), Alberto Redondo (trompeta i flugelhorn), Joan Cuscó, Joan Granados i Pere Montserrat (trombons), Guillem Callejón (guitarra i pedal steel guitar), Carles Sanz (piano i teclats), Xavi Carbó (contrabaix i baix elèctric) i Ricard Parera (bateria).