La Història d’un soldat ha deixat de ser una comèdia, una faula ideada per Igor Stravinski (música) i Charles-Ferdinand Ramuz (llibret) a principis del segle XX, una mena d’experimentació d’aleshores en moments complicats, per convertir-se en un al·legat antimilitarista –esperit només apuntat a l’original - i antisistema amb el segell de la Fura dels Baus, amb direcció dÀlex Ollé, que encara va més enllà i denuncia la deshumanització de la societat actual i el sistema capitalista, incompatible amb la vida. Aquesta actualització inclou passatges d’obra de Jean Cocteau i Paul Valéry, però també fragments de la colpidora carta de comiat d’un veterà nordamericà de la Guerra de l’Iraq, Daniel Somers, afectat d’estrès posttraumàtic, que es va suïcidar als 30 anys. Així, doncs, una peça de mitja hora escassa es converteix en un espectacle de poc més d’una hora. En tots els casos el final és demolidor.
La influència definitiva, però, que condiciona tant la tesi, com la dramatúrgia, com la posada en escena és el film Johnny got his gun (Johnny va agafar el fusell, 1971), una obra mestra de Dalton Trumbo. El reforç de l’esperit antibel·licista prové d’aquesta peça cinematogràfica, així com la idea de convertir l’obra en un soliloqui, malgrat el desdoblament de personatges, i que tot plegat sigui fruit dels processos mentals del soldat privat de cames, braços i tota experiència sensorial, connectat a un munt de màquines de suport vital i absolutament incapaç de comunicar-se amb “l’exterior”. El punt de partida és suggeridor, però l’evolució de la idea no funciona. El resultat final no està a l’alçada de l’expectativa, promet més del que en realitat dona.
Ollé concentra tres veus d’aquesta faula ‘fàustica’ en una sola persona: el narrador, el soldat i el diable, amb el qual l’armat fa el tracte en l’original –el violí, la seva ànima, per un llibre que el farà ric, en aquest cas una mena de guia per triomfar en l’àmbit financer-, amb tres aparicions episòdiques del soldat Somers, convertit en una mena de cor, que rebla la tesi de l’espectacle en la seva aparició final.
L’actor Sébastien Dutrieux és la projecció a escena de la veu interior del soldat, el que vehicula la seva lluita interna, i diu fragments de la reveladora carta de Somers al principi, al mig i al final de l’espectacle, aproximadament. La resta de personatges són figurants –queda força ridícul que el doctor parli en playback en algun moment-, familiars i personal mèdic i de neteja de l’hospital. El to original de faula no hi és enlloc, el substitueix la pesantor de la reflexió i la denúncia del film de Trumbo del qual s’empelta l’obra, al·lucinacions incloses, que es veu afavorit per l’escenografia, asèptica com correspon a un hospital. Un mur blanc de fons, que parteix en dos l’escena va de punta a punta de l’escenari i, en un segon nivell, elevada, en la penombra, es situa l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, que va estar esplèndida en la interpretació d’una música ja coneguda, amb nombroses influències que van del jazz al pasdoble passant pel ragtime. Una meravella.
El mur és la pantalla gegant en la qual es projecten tant els records del soldat anteriors a la guerra, com les seves al·lucinacions i els terribles records de la batalla, que tenen com a referent directe la Guerra de Golf, incloses les tortures infligides a l’enemic pel soldat i els seus companys. Unes imatges gravades, la gran majoria, que no tenen la potència de les reals a les quals ja s’ha acostumat l’audiència. El públic detecta l’artifici i la poca traça dels figurants no hi ajuda. Tot i això, la transformació de l’immens pany blanc de paret, que sembla que prengui vida quan s’hi projecta, no deixa de sorprendre. Un encert de Lluc Castells, pràctic i funcional en les solucions escèniques aplicades. Dutrieux fa un esforç remarcable per transmetre amb prou força la lluita interior del soldat, la seva desesperació i els efectes que té la guerra sobre nosaltres, com destrueix tot allò que tenim d’humans, i fins a quin punt el poder -polític i econòmic- utilitzen la gent com a carn de canó.
La pretensió de fer encaixar la música del compositor rus, pensada per il·lustrar una història més lleugera -però també moralitzant- que la que vol explicar Àlex Ollé no funciona. Il·lustrar amb música de Stravinski el joc de pessigolles entre infermers mentre atenen un pacient té un punt de xocant i els onze números musicals, que el públic percep com un oasi, van en una direcció i la resta de la peça en una altra. El resultat final és la llunyania del públic, l’absència d’emoció.
Dani Chicano
Crítica elaborada amb col·laboració amb la Revista Proscenium
Fitxa
Espectacle: Història d’un soldat (Histoire du soldat)
Espai: Auditori dels Jardins del Castell de Peralada (19/07/19)
Música: Igor Stravinski
Llibret: Charles-Ferdinand Ramuz
Direcció: Àlex Ollé (La Fura dels Baus)
Intèrpret: Sébastien Dutrieux
