La liga de la justicia és d’aquelles pel·lícules que necessiten un cert temps per ser processades adientment. La veritat és que un cop vista, un servidor no va aconseguir decidir de primeres si havia estat testimoni d’una gran presa de pèl o, al contrari, havia visionat una nova proposta fílmica de superherois que, contra pronòstic, complia sobradament el seu objectiu primer d’entretenir. Passats els dies, la conclusió més plausible apunta al fet que hi ha una mica de tot, és a dir que el film es redueix a aquesta salomònica mixtura: una presa de pèl prou entretinguda. Les previsions havien estat tan funestes inicialment que tothom ja s’esperava el pitjor i al final tampoc n’hi ha hagut per tant. Com tampoc n’hi va haver per tant amb Thor: Ragnarok o Spiderman: Homecoming, les suposades noves i millors pel·lis del gènere de sempre venudes des dels sectors Marvel.
Això sí, el film, dirigit pel flipat de Zack Snyder, és una concatenació d’escenes orfes d’ordre i sentit, amb uns nous personatges presentats a corre-cuita (Aquaman, Cyborg i Flash) que mereixien més pausa i entitat, i que de retruc, acaben horriblement mal encaixats amb la resta del supergrup ja conegut (Batman i Wonder Woman). I tot això sense oblidar una trama argumental de vergonya aliena, amb una nova invasió extraterrestre liderada pel conqueridor de mons Steppenwolf que cobeja arrasar la Terra, tot plegat una proposta que deixa a l’altura del Premi Nobel de Literatura el guió de qualsevol episodi de Bob Esponja. Amb aquest panorama, i fent la vista una mica grossa, el xou assoleix amb certa solvència l’entreteniment; de fet, és possiblement el film d’aquesta nova era de superherois DC més entretingut, tot i les seves notables carències, cosa que ja és per tenir en consideració. Bona part del mèrit recau, també, en un metratge encertadament més reduït, en unes brillants escenes d’acció, un muntatge àgil i dinàmic que aconsegueix camuflar les incomptables llacunes argumentals i la simpàtica sensació que ningú es pren massa seriosament res del que està passant, fet que en els anteriors episodis de la saga no succeïa i convertien el resultat final en uns esperpents transcendentals insofribles. És aquí on l’humor introduït a posteriori en uns famosos reshoots de Joss Wheddon, l’altre director del film només acreditat com a guionista, guanya simpaties tot i que acaba resultant insuficient. Memorable, entre d’altres, l’escena post crèdits entre Flash i l’Home d’Acer, i també hilarants (tot i que aquestes no devien ser les intencions) els afegits de Henry Cavill (Superman) amb cara d’esquirol fruit del famós bigoti que van haver d’esborrar-li digitalment perquè, degut al nou film que ja gravava, M:I 6, no es podia afaitar per contracte. Lamentable.
En definitiva, La liga de la justicia acaba esdevenint una mena de plaer culpable prou decent, un film tronat i molt passat de voltes amb grans efectes especials i més d’un bon moment on destaquen uns grans Batman i Wonder Woman, i que amb una mica més d’ordre i consistència en el guió hauria competit de tu a tu amb Los Vengadores. O amb Mistery Men, ves a saber.
