Les eleccions autonòmiques del 21-D no són unes eleccions normal; m’atreviria a dir que no són ni legítimes perquè han estat convocades en un estat d’excepció, això sí constitucional, però excepció de l’article 155 CE.
Quan es va redactar l’article en qüestió ningú no pensava que s’aplicaria mai; era impensable en el marc del pacte constitucional de la transició espanyola. I per això, mai no es va desplegar en cap llei orgànica, ni en cap llei ordinària... ni tan sols en un reglament.
Com tots els articles de la CE, el 155 necessitava d’aquest desplegament per adequar-se a un principi bàsic al qual s’ha d’adequar qualsevol llei, que és el de la proporcionalitat i l’equanimitat. Aquest no, perquè no ha estat desplegat i, per tant, s’ha emprat amb tota la força del pes “d’Estat” en contemplar que es poden adoptar les mesures “necessàries” per a obligar al compliment forçós de les obligacions que preveu la CE.
En aquest marc d’excepcionalitat tindran lloc unes eleccions autonòmiques que, previsiblement, complicaran encara més la situació actual. Tothom pensa que les eleccions solucionen les coses, i l’experiència ens diu que, lluny d’això, encara les enrevessen més.
No sabem, hores d’ara, quina majoria parlamentària sortirà d’aquestes eleccions; el que sí que sabem, és que tots els partits hi concorreran, perquè no poden córrer el risc de no ser comptats en el còmput global dels vots de la nit electoral. Ja se sap que un partit que no té representació parlamentària, és un partit inexistent, invisible. Això és així aquí i a la Xina o a Hawai.
El que sí que sabem, és que aquestes eleccions, com cap d’altres, es convertiran en un veritable referèndum o plebiscit sobre l’anhel d’independència del poble català. Finalment, el govern espanyol haurà claudicat i convocarà, segurament sense ser-ne plenament, conscients, el reivindicat referèndum sobre el procés d’autodeterminació de Catalunya que, des de fa anys, reclamen els forces sobiranistes.
No importa si uns i altres van junts o separats. No és important. El que ho és, de debò, és que es polaritzin els missatges, que tothom tingui clar què vota i a qui vota. Només hi ha dos opcions: constitucionalistes i independentistes. La resta no compta, la resta no té importància.
Seria ingenu pensar que hi haurà unes eleccions anomenem “normals”, amb un joc net de dinàmica democràtica en què els partits puguin exposar el seu programa electoral, i el votant pugui triar quina de les opcions electorals i programàtiques li convé més per al progrés individual i col·lectiu.
Aquestes no són unes eleccions normals; ni tan sols no són unes eleccions totalment autonòmiques, perquè l’Estat ha volgut que siguin, principalment, unes eleccions plebiscitàries. Així ens les hem de prendre, i així hem d’actuar en conseqüència, perquè només hi ha dues opcions: Constitució o República. I tothom a votar lliurament i conscientment.
