Final al culebrot de l'estiu que havia sorprès al planeta sencer: Pilar Abel no és filla de Salvador Dalí. Inesperat? No.
El bagatge de la figuerenca els darrers anys deixaven suficients pistes per a veure, amb claredat meridiana, que Abel menteix més que parla, camina, respira o pestanyeja. La seva fantasiosa història de com la seva mare i el geni es van conèixer a Cadaqués era més patètica que qualsevol pel·lícula de sèrie B emesa els diumenges a la tarda per les cadenes autonòmiques o nacionals.
Algunes persones es van aventurar a dir que fins i tot s'assemblaven. Aquesta agosarada afirmació només és comprensible si l'emissor de tal frase s'ha begut tota l'absenta de l'edat d'Or parisenca o bé perquè ha quedat convençut amb l'actitud anòmal d'Abel. Les seves aparicions a les televisions nacionals posant els ulls fora d'òrbita, parlant de forma inconnexa, desviant l'atenció a les preguntes més simples i essent incapaç de mantenir un discurs prou trenat com per a convèncer a un nen de 4 anys deixava palès que tot plegat podria ser una gran mentida. Malgrat tot, alguns havien confós la seva manca de retòrica com un tret de bogeria heretada de l'artista altempordanès.
Seria bo mencionar també a la jutgessa que ha permès l'exhumació del cos de Dalí. Aquesta professional del dret hauria de ser inhabilitada de per vida. No és d'estranyar que la justícia d'Espanya sigui considerada una de les menys legítimes entre les democràcies modernes. És impossible mantenir un nivell acceptable quan els magistrats fan gala d'un coeficient intel·lectual de nen de primària i que en edat adulta segueixen creient en fades, follets i la Ventafocs. Si una jutgessa com aquesta ha considerat creïble el discurs d'Abel aleshores que tremolin a la capital de la Meseta; qualsevol criminal pot sortir absolt amb quatre mentides ben lligades.
La suposada estafa de la figuerenca (que es confirmarà definitivament en el judici del dia 18) és de tal calibre que hauria de ser denunciada per part de la Fundació Salvador Dalí perquè li exigeixin danys i prejudicis. Amb tota seguretat l'entitat ho farà, però dispararà contra la magistrada. Tanmateix, Abel hauria de pagar el que han costat les seves proves d'ADN. El que ha costat exhumar el cos de Dalí. El que ha costat la feina dels funcionaris dedicats a la seva causa. Els capricis d'aquesta senyora no haurien de quedar en no res. La vergonya que hauria de viure per la resta dels seus dies no existirà perquè s'ha demostrat que és aliena a aquest sentiment i podria fer qualsevol cosa per a quatre minuts de glòria.
Potser seria bo que els figuerencs, quan se la trobin pel carrer, l'aturin per mirar-la de fit a fit i li diguin sense embuts; "Pilar, no ets ningú".
