Mentir és una part natural del desenvolupament mental del nen i certes mentides són positives, però si el teu fill és molt petit, és perillós que s'adoni que alterant la realitat obté un benefici, perquè així aprèn a dir mentides per evitar les seves responsabilitats, i d'adolescent enganyarà per provar els seus propis límits i sortir-se amb la seva.
A partir dels 5 anys es dóna l'inici de l'etapa de les mentides infantils. Aquests enganys, tenen una intencionalitat clara i definida, orientada a distorsionar i falsejar la realitat per obtenir un guany. És quan ja solen distingir la diferència entre el que és cert i el que no ho és, encara que no tenen clar que mentir sigui alguna cosa incorrecte. Les mentides poden produir-se tant per inseguretat i falta d'autoestima (que intenten ocultar mitjançant la mentida) o bé per provar i veure les reaccions dels adults i comprovar fins a on poden arribar. En alguns casos, es tracta d'una forma d'obtenir afecte.
Per què menteix el meu fill?
Les raons més assenyalades són les següents:
-Imitació. Un menor que veu com la mentida és utilitzada pels adults per obtenir algun benefici tendeix a imitar aquests enganys. Si ells observen i viuen la mentida de manera quotidiana, aprenen a fer-ho com alguna cosa normal i quotidià. És el cas del nen que escolta a la seva mare negar-se al telèfon "digues-li que no estic…"
-Frustració. Un exemple d'això és el menor que explica que té moltes joguines perquè en realitat té molt poques.
-Cridar l'atenció, inventar una dolència, falsejar sobre un possible problema. El petit empra aquests enganys per captar l'atenció de l'adult, en ocasions, perquè es sent desatès.
-Por al càstig. El temor a la reprovació o reprimenda per part d'un adult és un dels principals motius de la mentida infantil. Els petits falsegen la realitat per evitar els possibles càstigs. Si el nen sap que, per exemple, en portar una nota dolenta del col·legi, la seva mare s’enfadarà o li prohibirà veure la televisió, segurament dirà que no li han lliurat les seves qualificacions encara.
-Excés d'exigència. Posar el llistó molt alt als nostres fills pot provocar que enganyin per fer creure que estan al nivell que els exigeixen i no defraudar-los.
Com actuar davant les mentides?
Si menteix sovint, el primer que s'ha de fer és esbrinar el perquè d'aquest comportament, a més de seguir una sèrie de pautes:
-Donar exemple: és difícil demanar-li que no menteixi si nosaltres ho fem de forma habitual. Frases tan comunes com “Si em truquen per telèfon, digues que no estic”, poden confondre al nen si després li recriminem per dir ell alguna cosa semblat.
-Crear un clima de confiança que li serveixi per tenir la seguretat que pot explicar-nos tot amb tranquil·litat i sense por.
-Explicar-li la diferència entre la veritat i la mentida. Això és especialment important en edats primerenques, on, a més, ajustarem l'explicació a la seva edat.
-Felicitar-li quan ens digui la veritat, especialment si la mateixa comporta risc de ser castigat. Per descomptat, si ha actuat malament i ens ho confessa sense mentir no significa que no li hàgim de castigar, sinó que separem el que és un comportament inadequat per la seva banda del que el nen significa per a nosaltres: li volem per si mateix, no pels seus actes.
-Donar-li l'oportunitat de ser sincer, encara que això impliqui un càstig. Hem de reforçar la valentia que mostra en dir la veritat.
-Alliberar-se d'actituds neuròtiques. Moltes vegades reaccionem amb ansietat davant la simple possibilitat de la mentida: “Haurà dit o no la veritat?”. I quan la mentida és descoberta, llavors s'assetja al nen, es multipliquen les preguntes i els interrogatoris... i, fent gala d'una gran desconfiança, ja no se li creu, encara que digui la veritat.
-No reaccionar de forma desproporcionada quan enganya, sent preferible reprendre'l o comentar l'ocorregut en privat que fer-ho en públic.
