En l’àmbit d’allò que avui es considera políticament correcte i desitjable hi ha, sens dubte, el tema de la participació ciutadana. A força de dir-ho i repetir-ho, ens hem cregut que esdevindria automàtica, perquè havia de ser obvi que era desitjable i necessària.
Doncs no! Els paràmetres amb què es mesura la realitat social no són, sovint, els mateixos en el gremi polític que en la ciutadania corrent. I aquest és, en part, el greu problema que té plantejat, avui per avui, la política: la desconnexió entre aquests dos actors de la societat.
Que cada 4 de 100 ciutadans decideixin acudir a una convocatòria electoral (la dels últims pressupostos participats de Girona), no és per tirar coets, i més tenint en compte que es tracta de decidir projectes que es plantegen per a millorar el benestar i la comoditat dels ciutadans.
I el problema s’agreuja, si mirem atentament qui són aquest 4%. En general, responen als entorns dels partits polítics que més capacitat tenen de mobilitzar els seus seguidors, siguin militants o simpatitzants. A aquests, s’hi afegeixen els lobbys de pressió política de diferents entorns interessats, associacions i entitats, moltes d’elles també controlades per partits que tenen en el seu ideari com a missió la penetració social per a dirigir i controlar la direcció de l’opinió social.
Ens fem trampes nosaltres mateixos i ens enganyem. La societat és molt més rica, plural i intel·ligent del que pensen els polítics, que la voldrien submisa, callada i conformista, encara que de portes enfora diguin el contrari.
I com ho hem de fer, doncs? No hi ha, d’entrada, cap solució màgica que pugui capgirar aquesta tendència: aquest any han votat 100 persones menys que l’any passat. Misèria sobre misèria ! Amb aquests percentatges no podem afirmar, de cap manera, que la ciutadania hagi parlat, i que ho hagi fet de manera clara i precisa. Ens tornem a enganyar nosaltres mateixos!
Amb tot, aquesta situació no es podrà superar si no ens replantegem radicalment el concepte i les accions per incentivar la participació. Hi hem reflexionat i, a parer nostre, caldria avançar en una direcció que contemplés aquests punts:
1. Els partits no poden ser els directors de la participació, ni els subjectes de la mobilització ciutadana. Caldria avançar en la cultura de la participació social i política des de baix, incorporar-la com a deure cívic.
2. Tota participació hauria d’implicar el caràcter vinculant d’allò que es consulta per part dels polítics, i sobretot, dels governants. Una part de la desmotivació ciutadana respon a la decepció de veure com, sovint, es consulta una cosa i se’n fa una altra.
3. Apostem per una participació directa i constant. I això només es pot fer amb l’ús de les noves tecnologies. Obrir canals de participació que poden ser distints en cada cas, però que poden anar des del sistema tradicional d’un vot, una urna, fins a la participació corporativa, professional i veïnal.
4. Cal una regulació de la participació ciutadana que ofereixi garanties totals que allò que es consulta, i que es decideix, és el que les regles pactades entre tots han establert. No pot ser que a cada consulta, un reglament. Ja es veu el que passa quan es fan primer les consultes i després es reglamenten... que fracassen!
5. No es pot fer un abús de la participació, ni molt menys burlar-se de la ciutadania, posant a votació temes tangencials, sense cap repercussió directa o molt mínima. S’han de posar a votació els temes més importants del programa de Govern, i fer-ho amb suficients recursos i difusió.
La nova política avançarà, sens dubte, pel camí de la participació. Diria més: pel camí de la implicació activa. Si no és així, continuarem instal·lats en la confusió d’aquells qui prediquen el que no creuen, i actuen en direcció contrària a aquella que prediquen. I qui dies passa, anys empeny... i vots aconsegueix!
