De tant en tant apareixen a la cartellera petits films que són produccions quasi invisibles que es converteixen en inesperades sorpreses per a l’espectador. Aquest és el cas de Get out, traduït a les sales del país com a Déjame salir, una deliciosa i entretinguda fusió de gèneres no exempta de punyent crítica social que signa el guionista i director debutant Jordan Peele. El film fluctua hàbilment entre l’àcida comèdia de situació, l’enginyós thriller de misteri, el drama que sempre generen les relacions socials, racials i veïnals, i una subtil capa de cifi amb genuí regust de sèrie B, fet que de retruc entronitza encara més el resultat final. Peele es recolza de manera evident en el clàssic modern Adivina quien viene esta noche, de Stanley Kramer, per presentar-nos a una parella interracial que decideix passar el cap de setmana a casa dels pares d’ella per oficialitzar la relació. El que arrenca aparentment com una comèdia innocent i amable amb el focus centrat sobre el component racial, aviat s’enfosqueix i comença a virar cap a la perversió més pertorbadora i inquietant.
A partir d’aquí, doncs, el film passa a l’acció pròpiament dita per abraçar sense miraments altres clàssics tan contundents com La semilla del diablo de Roman Polanski, el meravellós Enterrados vivos de Gary Sherman amb guió del grandíssim Dan O’Bannon, La naranja mecànica de Kubick, el Misery de Rob Reiner o el Funny Games de Michael Haneke. Amb tot aquest background, Jordan Peele construeix un relat que utilitza l’element racista per criticar-lo, sí, però sobretot per riure-se’n i orquestrar una intel·ligent crítica al progressisme americà, una classe social que parapetada rere estridents proclames lliberals, pot ser tant o més cruel que els sectors més conservadors a l’hora d’executar els seus propòsits de supremacia i domesticació dels elements discordants de la societat. Cal destacar la direcció d’actors, les seqüències oníriques resultants dels processos hipnòtics i coagulants, i la banda sonora, que ajuden a articular una tensió in crescendo totalment supeditada a una realització molt ben escrita i encara més filmada.
Erròniament, però, el film s’ha venut com un simple producte de terror, una etiqueta que no li fa cap mena de justícia, sobretot perquè el terror, tot i ser-hi present en alguna escena puntual, no condiciona el conjunt d’una trama que, sens dubte, farà les delícies d’un públic una mica més exigent, molt més refinat i preparat per a valorar com cal aquest ampli mostrari de sadismes, perversions i conspiracions jueu-maçòniques de tota mena.
