"Quina gentada, quina mandra! Quanta cua per anar a dinar! És que no es pot ni caminar!", criden, botzinen i repeteixen els gironins per aquestes dates. No tots ho diuen, és veritat, però molts, sí. I em recorden aquells nens que només dediquen paraulotes i fumen coces a les nenes que els agraden a l’hora del pati. Perquè els més rondinaires són els que més enamorats estan de la seva ciutat. I, en el fons, ni tan sols ho poden amagar. I és que ara es muden per sortir al carrer i, feliços, estrenen caçadores texanes, pantalons llampants, les sandàlies de l'estiu que ja és a tocar.
Temps de Flors, en general, posa de bon humor. Anuncia que la boira, que sovint inunda els carrers fins a fer desaparèixer la catedral, aviat deixarà de tenyir de gris la ciutat. Anuncia un glop de cervesa, tardes assolellades a plaça Independència; una cullereta de plàstic d'un gelat acabat d'engolir sota els til·lers de la Rambla; l'aire suau, un pèl fresc, de l'Onyar quan arriba el capvespre.
I Girona es mantindrà així de pletòrica fins que esclati l'últim coet, fins que es torrin les últimes castanyes, fins que s'apaguin les llums de l'últim concert de les fires de Sant Narcís. I serà, llavors, quan els renegaires sentiran una estranya nostàlgia. Perquè Girona es tornarà a convertir en aquella ciutat ensopida i freda i s'hauran mort, ja, totes les mosques.
Els gironins adoren Temps de Flors (encara que no ho reconeguin)
