Vivim en una societat fagocitant en què els ídols d’ahir són la riota d’avui. Això és perquè en temps de xarxes no coneixem termes mitjans: una cosa ens entusiasma o ens sembla una merda, i també som capaços d’enaltir qualsevol cosa o persona per després destruir-la sense miraments. La perfecta síntesi d’aquesta idea s’encarna en la figura de Nicolas Cage. Nebot de Francis Ford Coppola, guanyador d’un (merescudíssim) Oscar per “Leaving Las Vegas” i antiheroi ideal del cinema d’acció més desinhibit dels 90, en un moment determinat de les nostres vides va ser sinònim d’una empàtica excentricitat. Cage era “cool” perquè no responia a cap motllo preestablert, dinamitava les convencions anatòmiques de les estrelles de Hollywood i assumia la seva extravagància amb una desarmant naturalitat. Però, com a tantes i tants altres, no se li ha perdonat el pas del temps, que s’ha traduït en degeneració de la seva imatge subratllada, en gran mesura, per una sèrie de decisions creatives molt discutibles. Sí, estrena mitja dotzena de pel·lícules cada any, i la immensa majoria són un desastre.
Però legitima tot això que el nom “Nicolas Cage” s’associï, com passa ara, a la decrepitud i a la mofa permanent? Doncs mira, rotundament no. Nicolas Cage és el “cartoon” humà de “Arizona baby”, l’entranyable pretendent de “Hechizo de luna”, els bessons de “Adaptation” i la imatge de la perdició a “Red Rock West”. És l’impagable detectiu de “Snake Eyes”, el Big Daddy de “Kick-Ass” i el tinent corrupte de Werner Herzog. És l’antiheroi que vomita abans de viatjar a “La Roca”, l’irònic Cameron Poe de “Con Air” i el Mal i la seva antítesi a “Face/Off”. És un senyor que no amaga la seva preferència per una determinada sèrie B, que va a estrenes vestit d’Elvis i que va posar al seu fill Kal-El en homenatge a Superman. Un actor que es presenta per sorpresa a maratons de pel·lícules seves per dibuixar un somriure als fans. Ja se’n poden anar rient, però Cage té a la seva trajectòria més pel·lícules aprofitables que la majoria d’estrelletes que sí compten amb el beneplàcit dels botxins virtuals. M’encanta Nicolas Cage. Encara que sigui perquè, gràcies a tants hostilitat, s’ha convertit en una esplèndida manera de portar la contrària.
