Mai m’he llegit un llibre sencer de Josep Pla. Tu en tenies l’obra completa. L’àvia conserva immaculats els 45 volums en dues lleixes. T’he de dir que tots els néts ens els mirem amb cert respecte: “De què parlaríem, amb l’avi?”, ens preguntem.
Només he llegit un escrit. Un fragment en què parla dels rossinyols. Pla explica que són esquifits, escotorits, també esquerps, foscos. Arriben a la primavera i canten, canten encara que plogui. Fugissers, indomesticables, la dita diu que “el rossinyol gàbia no vol”. Els descriu com “fàcils de veure, difícils d’agafar”. I engabiats s’ensopeixen. Deixen de cantar. Es moren.
Pla, en un moment, els compara amb els canaris. Aquests saben viure plàcidament en captivitat. I, dins d’una gàbia, no emmudeixen sinó que imiten i aprenen nous cants. Són manyacs, cofois, de colors llampants.
Els canaris es veu que són fidels a la parella. Tota la vida. Els rossinyols, segons Pla, vénen emparellats cap a les nostres terres. I m’agradaria saber si la canvien cada temporada o són tan fidels com els canaris.
Sincerament, no sé quina era la intenció de Pla en parlar d’aquests ocells. Potser només l’interessava retratar el paisatge o potser volia anar una mica més enllà d’escriure un fragment agradable. I, avi, et preguntaria què en penses i jo tan sols et diria una cosa. Que no voldria convertir-me en un canari.
