Diminutius

Entre les nombroses plagues del segle XXI, n’hi ha una que se’n parla massa poc: l’ús sistemàtic de diminutius per dirigir-se a les persones. Fixeu-vos-hi, ens passa a tothora. Tant li fot que l’interlocutor el coneguis molt o gens, és igual en quin context et trobis, en algun moment o altre del dia algú t’interpel·larà servint-se d’un diminutiu. No és cap casualitat, sinó que forma part d’unes perversions estructurals del llenguatge per endolcir i blanquejar les nostres relacions quotidianes. Normalment, assumim aquests diminutius com a instrument per aproximar-nos a la mirada infantil, però arriba un moment que l’absorbim gairebé sense adonar-se’n i els acabem aplicant a escenaris i persones que haurien de ser-ne immunes. Confonem, massa sovint, simpatia amb nyonyeria, i això ens porta a creure que una metamorfosi de la paraula ens ajudarà a compensar les nostres incapacitats socials.

Entre els nombrosos diminutius que s’han instal·lat al nostre imaginari n’hi ha dos de particularment inquietants: “coseta” i “momentet”. Analitzem-los. El primer té delicte perquè si una “cosa” acostuma a pecar d’una notable indefinició, una “coseta” ja comporta necessàriament un engany. Qui tingui una “coseta” a explicar pensa, en el fons, que és la “cosa” més important mai explicada, i se serveix del diminutiu per apuntalar una falsa modèstia. El segon és un acte d’hipocresia, perquè mai la realitat farà justícia a aquest “momentet” que t’has d’esperar. Un “momentet” haurien de ser uns pocs segons, i si us hi fixeu sempre es tradueixen en minuts, a vegades molts, i per tant el seu ús té alguna cosa de relativització del temps aliè. Sí, sí, espera un “momentet” i ja veuràs que quan acabi aquets lapse de temps el teu fill de 9 anys ja està fent la preinscripció universitària. Però quan realment es tornen terrorífics aquests dos diminutius és quan s’utilitzen en una mateixa frase. Feu la prova. Si a la feina un superior et pregunta si tens un “momentet” per parlar d’una “coseta”, no en tingueu cap dubte: us està a punt de caure la bronca de la vostra vida. I un altre dia, en un altre article, parlarem d’aquesta gent que diu la paraula “mandreta”.