“Em fa molta mandra el rotllo feminista”, dius gairebé badallant. Ràpidament et contesto: “A mi també em cansa sentir cada 8 de març discursos reutilitzats, les mateixes frases de Maria Mercè Marçal, de Miquel Martí i Pol. Tot i així, penso que són imprescindibles. I és que hi ha un fet esfereïdor, una dada inapel·lable: la xifra, els noms i cognoms de les dones assassinades per violència de gènere. I més enllà d’això, cada dia, les dones ens trobem amb un feix de situacions que ara en diuen ‘micromasclistes’. Te’n poso un exemple revelador, prou innocent. Una companya de feina avui em comentava que, quan va a menjar a fora amb el seu xicot, els cambrers només el miren a ell a l’hora de demanar i pagar. Que no podem demanar, tenir peles, per nosaltres mateixes? I, de vegades, també crec que la veritable igualtat arribarà el dia en què veiem tantes dones com homes conduint el cotxe familiar.
Ja se sap: l’home ha de portar el timó i la dona, anar de copilot. I sí, és cert, sobre vosaltres també pesa una gran llosa: l’obligació de ser resolutius, forts, valents. Però ara no ens embardissarem en discursos postfeministes, ‘queers’. El que jo et volia dir és que conec advocats de renom i no em sona el de cap advocada. La política, la universitat continua sent un món d’homes. (Per això estic contenta, tot i no ser d'En Comú, que hi hagi una alcaldessa a Barcelona). I has comptat quantes dones hi ha als cercles d’economia? Quantes estan al capdavant d’un mitjà de comunicació? No flaires l’olor a resclosit, el color de la caspa?”. Em talles el monòleg, la xerrameca entusiasta: “Me’n vaig a dinar”, repliques. T’acomiades i creues la vorera. I no m’ho confessaràs però, encara que no aniràs mai de la teva vida, ni fart de vi, a una manifestació pel 8 de març, també penses que aquestes dones són absolutament indispensables.
