La unitat de les esquerres

Tot apunta que el proper ple municipal de Girona, el que sorgeixi de les eleccions de maig de 2015, estarà més fragmentat que l’actual. Als actuals grups que hi tenen representació CiU, PSC, PP, ICV i CUP, caldrà sumar-hi la representació que obtingui ERC, i la probable entrada de grups com Ciutadans i Podemos. A més caldrà veure què passa amb la llista de CiU, ja que el procés potser farà que la tensió segueixi en augment dins aquesta federació, i acabin presentant-se per separat. I també caldrà tenir present el paper que hi jugui el sector catalanista del PSC, que ara s’agrupa al voltant de Nova Esquerra Catalana, Avancem i Moviment Catalunya, i que potser acaben constituint un únic nou partit.
 
Convergència i Unió es va presentar a les darreres eleccions amb la promesa d’un canvi, però ha seguit aplicant el model de ciutat 'Nadalista'. El govern de Puigdemont ha apostat pel continuisme, cuidant la imatge de la ciutat i el turisme, però sense aprofundir en una autèntica promoció econòmica que procuri sobretot per als ciutadans que pitjor ho estan passant. A més ha deixat en mans d’Unió la política social, ambiental, de participació, educació i joventut de la ciutat. No cal dir que l’enfoc que els democratacristians han donat a aquestes àrees dista molt del que hauria fet en aquest terreny un govern progressista.
 
La pregunta que em faig és quina alternativa hi haurà a l’actual govern de centre-dreta de la ciutat. A l’esquerra més radical hi trobem una pugna entre ICV-EUiA i la CUP, que Podem es mira amb la tranquil·litat que els donen les enquestes. L’espai del centre esquerra el disputarà ERC, PSC i el partit que sorgeixi de la unió dels socialistes catalanistes.
 
Per tant l’espai polític de l’esquerra segueix fragmentat, però el que és pitjor és que sembla que no hi ha voluntat d’esmena. He llegit articles d’opinió amb retrets entre partits que comparteixen aquest espai. I sembla que la divisió és una constant intrínseca de les esquerres, com ho és la unitat per a les dretes, que són un instrument del poder econòmic que no permet dissidències.
 
Vull pensar però que hi ha motius per a l’esperança. Iniciatives recents com Esquerres pel SíSí on ERC, CUP, algunes sectorials d’ICV, sindicats, etc. han constituït una plataforma que advoca per la construcció d’un nou país conjuminant la defensa dels drets nacionals i socials, són una mostra que poden haver-hi espais de trobada.
 
En aquesta línia ens cal teixir complicitats i deixar de banda els retrets, ja que cap dels partits no podrà fer la feina tot sol. Això no vol dir que hàgim d’acabar unificant tot l’espai, ja que cada formació respon a una sensibilitat diferent, i que a més la uniformitat no és bona. Però també és veritat que l’espai electoral és el que és, i que per tant algunes enteses seran una condició necessària per a la construcció de majories més àmplies. Sabrem posar-nos-hi?