Fa uns mesos, quan encara feia calor i hi havia moltes coses per fer – la V de victòria, és clar, el 9N de mentida, oi? – acabava de llegir el reanomenat Victus. En un dels seus fragments es parla de l’oportunitat perduda inexplicablement pel diputat Berenguer a Mataró als volts del 1714 i la tornada cap a Barcelona tot abandonant cinc mil homes decebuts: “ totes les penúries i sacrificis dels darrers mesos llançats al mar “.
Bé, d’oportunitats perdudes sembla que en som uns experts, també ara com en Berenguer es deixa la “tropa” desencisada després de l’efervescència del novembre.
Ni la pretesa excepcionalitat del moment, ni el tricentenari tants cops al·ludit, han estat suficient per desmantellar els nostres interessats partits “dinàstics” que, en una acrobàcia política barroera han provat d’esclafar –amb premeditació o no, això ja ho veurem– l’onada il·lusionant de la ciutadania catalana tot dilatant l’agonia que es precipita sobre el nostre país per administrar les deixalles del gran contenidor del Regne.
Recentment, Elisenda Paluzie, carregada de rigor i honestedat, ens comentava en una presentació a Girona que no utilitzava l’Espanya ens roba perquè era evident l’acceptació històrica de la casta política catalana a les clàusules imposades per l’Estat a Catalunya. En un comentari a cau d’orella, vaig defensar la utilització de l’expressió perquè els afectats del robatori no eren precisament l’elit política ni la trama (referència al llibre de H.L. Bofill ) sinó el poble de Catalunya que pateix les conseqüències de l’espoli (terme que ara sí es acceptat).
Fa no massa que alguns polítics gens convencionals però sense poltrona suggerien una fórmula per desencallar el conegut debat entre les llistes separades o la d’en Mas. Apuntaven la idea de fer unes primàries perquè la ciutadania fes la llista de país, d’aquesta manera s’evitava l’especulació partidista i es desactivaven els interessos de partit. La possibilitat que la màxima expressió del poble, tantes vegades vindicada, fos tinguda en consideració quedava descartada; ni per un moment debatuda tant pels actors polítics com pels professionals de la xerrameca de torn, que deuen seguir les ordres clares i precises dels seus amos en un intent de no “incomodar” el procés, alguns, o torpedinar-lo, els altres.
Proposo, doncs, fer una crida a mobilitzar –abans no sigui massa tard– un equip transversal de polítics, professionals i intel·lectuals, lliures d’interessos mesquins, perquè constitueixin un govern a “l’ombra” que pugui substituir els de fireta en cas que, definitivament, se’ls vegi el llautó. Que notin l’alè d’un poble que no accepta més demores i subterfugis.
Qui ens rescabalarà, si no és així, de tant esforç malbaratat?
De què ens serveix tanta lliçó d’història?
