Immoralitat i farsa

Ja ho podran explicar trenta mil vegades, que continuarà essent incomprensible. L'Ajuntament de Girona, a través del Teatre Municipal, es converteix ara en productora teatral. Ha anunciat que promou la producció del musical teatral Josafat -es basa en la novel·la homònima de Prudenci Bertrana-, que té un pressupost de 100.000 euros, la qual cosa, en l'actual conjuntura econòmica, és d'una immoralitat que fa esblaimar. A la casa de la vila s'han deixat enlluernar per no sé quins deliris megalòmans i s'han embrancat en una aventura que es podien (i ens podrien) haver estalviat només que haguessin consultat als responsables del Projecte DAC de la Diputació de Girona, que ja van iniciar aquest camí de la producció fa un temps i van veure el pa que s'hi donava. Només va durar un any.

L'Ajuntament de Girona va en contra de tota lògica. Només cal veure els crèdits de les produccions que es fan per aquest món per veure que la tendència, en l'actualitat, degut a la precarietat econòmica, és unir esforços, i un espectacle té diversos centres productors o empreses, alguns privats i d'altres públics. Això, a més de repartir la càrrega financera, permet que l'espectacle en qüestió giri pels teatres o centres productors, perquè és fonamental que la producció, per mirar com a mínim de recuperar la inversió, tingui creat un circuit i es vegi a diversos llocs. El teatre professional es fa per ser vist per tanta gent com sigui possible, per girar! A Girona, no, són més trempats que ningú! No tenen assegurada estada a cap sala de Barcelona hores d'ara, però tant és! Tampoc no s'ha anunciat cap gira prevista ni s'ha venut enlloc l'espectacle que se sàpiga, però tan és! Quan pertoqui, per fer rodar Josafat, ja aixecarem els telèfons que convingui i parlarem amb les nostres amistats polítiques, que els imposaran l'espectacle als seus programadors, independentment del resultat i la vàlua artística de l'obra, els quals hauran de fer lloc en les seves programacions a una producció que ni tan sols coneixen, ni esperaven, i que se'ls endurà una part gens menyspreable del pressupost que tindran per programar. Veureu què contents que es posen! Això per no parlar de la competència deslleial que suposa per a les productores privades, que prou feina tenen a vendre els seus espectacles.

Pel què fa a buscar socis a l'hora de pagar, a Salt hi ha la segona productora de l'Estat en importància (Bitò) i un centre de creació de la Generalitat (El Canal); a Girona existeix productora La Troca, i La Planeta és un altre centre de producció gironí, però cap d'aquests agents sembla que tingui res a veure amb la producció -algun molt possiblement tampoc hi entraria o directament ho ha refusat coneixent el percal-, i això és un pecat mortal, sobretot disposant d'una eina com El Canal el qual, ara mateix, és una mena d'Alguaire teatral. De fet, a Girona i Salt es celebra, d'octubre a desembre, el festival de teatre més important de l'Estat i un dels referents a Europa, Temporada Alta, amb la repercussió i projecció mediàtica que això pot suposar si ets inclòs al programa. Però, ai las! Josafat s'estrenarà el febrer! Sembla com si l'Ajuntament hagués decidit marcar paquet financer, perquè la conclusió és que aquests milers d'euros els posarem tots, serà diner públic, de retorn incert, i el productor ha renunciat a les condicions que podrien facilitar aquest retorn. És com si se'ls juguen a la borsa. Per cert, en cap lloc del pressupost municipal posava que es destinarien milers d'euros a una producció teatral, no hi havia un desglòs de la partida, tot i que la despesa és més que considerable, a més de poc realista -una producció musical professional és molt més cara-, perquè té tots els números per convertir-se en un pou sense fons.

Una altra consideració. L'operació traspua un provincianisme d'upa. Pep Pujol (Vilobí), Marc Timón (Castelló d'Empúries) i Joan Solana (Banyoles) -dels quals no poso en dubte la capacitat i vàlua artística-, són els “creadors locals” que l'Ajuntament diu que vol “impulsar”. Tot molt ben tancadet, molt endogàmic, sobretot que no es filtri ningú de fora, que correm el risc que entri aire fresc i idees noves! De fet, tractant-se de Josafat, aquest ambient en què fins l'aire, corromput, pesa una tona, li vindrà molt bé a l'espectacle. Ja veurem com va la tria d'intèrprets. D'altra banda, algú que està dins el negoci sap perfectament que el procés per aixecar una producció musical professional, ben feta, requereix un mínim d'any i mig o dos anys de feina. Aquí no, trempats com són, amb poc més de mig any en fan ben bé prou!

El que resulta insuportable és posar-se a pensar quanta feina es podria fer amb aquests milers d'euros ben repartits entre els agents culturals de la ciutat, alguns sumats a les Beques Kreas per a projectes de creació, i d'altres destinats a sales, espais i associacions que, afortunadament, són els que mantenen viu el pols cultural de la ciutat, alguns dels quals estan patint enormement, i a alguns dels quals el consistori ignora. Parlo del Sunset Jazz Club, de La Planeta, del Cafè Llibreria Context, d'associacions com Fal·lera Gironina o la Girona Banda Band que, per cert, s'escindirà el proper curs de l'Escola Municipal de Música de Girona, un tema que clama el cel i del qual també caldrà parlar-ne algun dia. Això per nomenar només alguns d'aquests agents hiperactius. Un altre suggeriment: millorar amb aquests diners la programació del Teatre Municipal fora de Temporada Alta. En aquest punt, però, el problema de fons és que no es tracta d'una qüestió de diners, sinó de capacitat, professionalitat i un mínim interès que superi el de cobrar la nòmina cada mes. L'alcalde va anunciar que Josafat seria “un referent del què és la política cultural de l'Ajuntament”. N'estic plenament convençut!

Quan les administracions públiques fan aquests dispendis sense solta ni volta -el cas del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona, FITAG és també paradigmàtic i caldria posar-lo al mateix sac-, hi ha pocs motius que ho expliquin. Amiguisme en pot ser una. Clientelisme una altra. Ineptitud i megalomania també entren en la travessa. En el fons, tot es redueix a una total absència de línia de política cultural coherent que permet que aquestes malures apareguin, malgrat que la Cultura era molt important en època d'eleccions i la regidoria l'assumiria l'alcalde personalment, de tan important que era. Però no havíem quedat que la Cultura seria “la que voldrien els creadors i començaria des de sota”? Aquest era el mantra! Tot plegat és una operació més d'una política d'aparador, que té la seva correspondènciametafòrica quan, en fer balanç de dos anys de legislatura a l'Auditori de Girona, prèviament a un discurs triomfal mancat d'autocrítica, et fas entrevistar en una mena de col·loqui per un actor. No un periodista! No fos cas que fes preguntes compromeses! Un actor! Un farsant en el sentit etimològic del terme. El resultat estava cantat: una farsa.