Incapacitat manifesta

La història dels ajuntaments democràtics des del 79 deixa clara una qüestió a Girona que, amb el temps, s'ha convertit en una premissa: els qui han ostentat i ostenten el poder al consistori mostren una secular i manifesta incapacitat per negociar. A Joaquim Nadal(PSC) no li va caldre, passava el corró i a córrer; Anna Pagans ho va fer tant malament com va saber i el PSC, amb l'ajut inestimable d'ERC i ICV, van convertir la casa consistorial en tres regnes de taifes que van tornar boig al ciutadà i, al final, l'electorat els va posar a tots al seu lloc. Ara, CiU, amb un alcalde que pel què sembla té fòbia a les crispetes, es troba que tota l'oposició, sencera -té mèrit aconseguir que PP i CUP votin en el mateix sentit-, li clava una plantofada espectacular amb el tema dels contenidors que li ha fet veure, per si s'ho havia cregut alguna vegada, que no és Quim Nadal, ni té les seves majories absolutes. El fracàs s'ha volgut revestir d'irresponsabilitat de l'oposició en una roda de premsa que té molt d'impostació, de teatral, de posada en escena, però per molta escenificació que es faci -en la política d'això de crear falses aparences se'n fa un art- no deixa de ser un fracàs.

Potser cal una mica d'autocrítica. Potser cal reconèixer que no s'ha creat la confiança necessària en el passat, amb capítols esperpèntics que ho exemplifiquen, com el creixement sobtat, inexplicable i inexplicat als altres grups, no pactat, arbitrari i utilitzant canals d'urgència, d'una partida de 50.000 euros -amb el pressupost aprovat per CiU i PP- a 108.000 euros, inicialment destinada al condicionament de les oficines del Teatre Municipal, que va acabar incloent també l'adaptació de les antigues oficines com a sala de premsa, un equipament que, com tothom sap, és un assumpte d'importància capital i per això és molt urgent, independentment de la conjuntura econòmica i social que es travessa. Que aquella maniobra, que cal dir que anteriors governs també van fer impunement, i la tramitació potinera que se'n va fer, sortís a la llum pública, li va costar un disgust a l'alcalde, que no se'n va estar d'aixecar telèfons per llançar la cavalleria rusticana sobre el transmissor, que únicament havia fet la seva feina: periodisme. Ell precisament que, recordem, és, o era, periodista de professió.

Tornant a la qüestió de generar consensos. Mirant-ho des de fora, assistint als plens i analitzant les reaccions, s'arriba a la conclusió que l'estratègia que duen a terme no és en realitat negociar, sinó aconseguir ensarronar l'oponent, el rival, fins i tot l'enemic, amagar informació o dosificar-la a voluntat -com fan amb el ciutadà-, per aconseguir marcar-li gols i, després, vantar-se'n públicament, un esport que practiquen tot sovint alguns regidors. I si no marquen gols, és l'oposició que no està a l'alçada, que són una colla d'irresponsables. CiU governa en minoria, només l'ha votat 1 de cada 6 gironins, però l'equip de govern no sembla ser-ne conscient i, en comptes de buscar consensos amplis -de fer-ho de debò, no omplint-se'n la boca per, després, menystenir l'oposició-, cerca suports puntuals, fins fa poc amb formacions tan volubles i poc conseqüents com el PP gironí. Quan Concepció Veray va decidir que la deriva independentista de l'alcalde era massa acusada pel seu gust, els suports s'han acabat. Enhorabona, trobo que és un argument de pes. La lleialtat i la franquesa són aus que no han niat mai al consistori gironí.

De la injustícia flagrant que s'està fent amb Sant Narcís i els seus veïns, del desmembrament imparable dels barris d'aquesta ciutat tradicionalment poc cohesionada, caldria parlar-ne també en una altra ocasió, així com de l'estratègia de la dosificació d'informació respecte les obres de reposició del Parc Central i espais adjacents, que té un mal final. Això és: l'haurem de pagar nosaltres la festa, perquè Adif, l'Estat, ja ha tocat el dos. L'Ajuntament, incapaç de fer res, ho sap, però no s'atreveix a donar la notícia transmetent la veritable magnitud de la tragèdia. Mentre, Sant Narcís i el seu comerç agonitzen, i la ciutat cada vegada és menys ciutat.