El diumenge contemplo astorat una oferta a la botiga online d’El Mundo: RELOJ AVIADOR LUFTWAFFE. La foto que acompanyava el producte era un rellotge de polsera, de color negre sobre el que s’hi retallava una creu de ferro i les lletres “luftwaffe”, creant una imatge sinistrament evocadora. Vaig llegir el text del costat, tractant de trobar una explicació lògica. El que deia era literalment: Disfrute acompañándonos en un paseo por los diferentes capítulos de la larga y exitosa historia de la aviación española i tot per només 79 i escaig euros. Una bona oferta, ja ho crec que si. Com les que ens acostuma a oferir aquest diari de referència.
Vaig decidir compartir aquesta troballa amb la gent de Twitter. S’acosten festes nadalenques i potser solucionava un problema a algú que tingués la necessitat de sorprendre un parent filonazi. El tuit que vaig escriure va ser “què us sembla que EL MUNDO faci apologia dels nazis des de la seva botiga online?” amb un link a la foto del rellotge. Més enllà de la gent que seguia el joc i feia acudits, em quedo amb unes quantes respostes:
“Aquest símbol és de la primera guerra mundial. No té res a veure amb el nazisme”
Bé, si. De fet podem estirar el fil i dir que la creu de ferro és un símbol medieval. De la mateixa manera que l’esvàstica té, no sé, 10.000 anys. El que passa és que si jo veig un senyor pel carrer amb una esvàstica tatuada el meu pensament immediat no serà “mira, un budista evocant Shakti”. Pensaré en camps de concentració i en supremacia ària. No us passa el mateix? No? Doncs esteu malalts.
“Quina xorrada de dir. Em sembla que tens la mateixa línia que ells”.
Quina línia és aquesta? Es deu referir a la línia dura espanyolista que s’ha entestat a titllar els catalans de nazis per voler “imposar” la cultura catalana als pobres castellans. No crec que sigui ben bé el mateix. Ni tan sols titllo de nazis a El Mundo. Només dic que m’inquieta que es vengui memorabília d’aires nazis a les pàgines d’un diari.
Algú altre em posava la foto de la Luftwaffe actual. Una foto de pilots alemanys. Encara no sé què pretenia. Em deia “Informa’t millor un altre dia, noi”. Aquesta persona ha deduït, encertadament, que Luftwaffe és encara avui el terme que es fa servir per denominar les forces armades alemanyes. Però un tio que dissenya un rellotge negre amb una creu de ferro i ens convida a “un paseo por la exitosa historia” no està pensant en joves pilots del segle XXI. Dic jo. És com si jo dissenyo una samarreta amb el Dragon Rapide i en Franco vestit de moro i hi poso el logotip de les forces armades espanyoles. Molaria bastant, ara que hi penso.
Tota aquesta xorrada amaga un tema molt més seriós, que és el de l’amnèsia propalestina. El nou foc creuat a la franja porta les mateixes conclusions de sempre a la premsa espanyola: MASACRE DE NIÑOS PALESTINOS. No hi ha mai recompte d’israelians morts. Els projectils que es llancen des d’Israel són “ataques de la aviación israelí” mentre que les bombes palestines són “cohetes disparados desde Gaza”. És subtil. Quan es parla d’Israel sempre hi ha un component religiós afegit: “el estado judío de Israel”, “las tropas judías”. Llegeixo “la cuenta de twitter, escrita en hebreo” però en canvi no es diu el mateix dels missatges en àrab, que també crec recordar que és una llengua semítica. Hi ha un greuge comparatiu evident en premsa. Una manipulació etèria per crear innocents i malvats, poderosos i desvalguts. No es parla d’escuts humans ni d’atacs indiscriminats previs. El terrorisme islàmic, tan demonitzat quan es parla de caricatures o atacs a ambaixades americanes, passa a ser poc menys que una anècdota quan es parla de Gaza.
Em posa nerviós la reducció de tot raonament a l’eslògan “Palestina, bons. Israel, dolents”. Les veus que s’alcen des de Catalunya per defensar de manera aferrissada els pobles palestí i sahrauí (si, van els dos al mateix sac i encara no sé per què) i ho fan amb molta més força que per defensar les nostres pròpies llibertats. Tothom és lliure de defensar les causes que cregui convenients, però m’inquieta veure com es demana autodeterminació, independència i llibertat per un poble que està tan lluny geogràfica i ideològicament i no s’empri la mateixa rauxa per reivindicar els mateixos drets pels que vivim al costat.
Follow @vedellconsagrat
Vaig decidir compartir aquesta troballa amb la gent de Twitter. S’acosten festes nadalenques i potser solucionava un problema a algú que tingués la necessitat de sorprendre un parent filonazi. El tuit que vaig escriure va ser “què us sembla que EL MUNDO faci apologia dels nazis des de la seva botiga online?” amb un link a la foto del rellotge. Més enllà de la gent que seguia el joc i feia acudits, em quedo amb unes quantes respostes:
“Aquest símbol és de la primera guerra mundial. No té res a veure amb el nazisme”
Bé, si. De fet podem estirar el fil i dir que la creu de ferro és un símbol medieval. De la mateixa manera que l’esvàstica té, no sé, 10.000 anys. El que passa és que si jo veig un senyor pel carrer amb una esvàstica tatuada el meu pensament immediat no serà “mira, un budista evocant Shakti”. Pensaré en camps de concentració i en supremacia ària. No us passa el mateix? No? Doncs esteu malalts.
“Quina xorrada de dir. Em sembla que tens la mateixa línia que ells”.
Quina línia és aquesta? Es deu referir a la línia dura espanyolista que s’ha entestat a titllar els catalans de nazis per voler “imposar” la cultura catalana als pobres castellans. No crec que sigui ben bé el mateix. Ni tan sols titllo de nazis a El Mundo. Només dic que m’inquieta que es vengui memorabília d’aires nazis a les pàgines d’un diari.
Algú altre em posava la foto de la Luftwaffe actual. Una foto de pilots alemanys. Encara no sé què pretenia. Em deia “Informa’t millor un altre dia, noi”. Aquesta persona ha deduït, encertadament, que Luftwaffe és encara avui el terme que es fa servir per denominar les forces armades alemanyes. Però un tio que dissenya un rellotge negre amb una creu de ferro i ens convida a “un paseo por la exitosa historia” no està pensant en joves pilots del segle XXI. Dic jo. És com si jo dissenyo una samarreta amb el Dragon Rapide i en Franco vestit de moro i hi poso el logotip de les forces armades espanyoles. Molaria bastant, ara que hi penso.
Tota aquesta xorrada amaga un tema molt més seriós, que és el de l’amnèsia propalestina. El nou foc creuat a la franja porta les mateixes conclusions de sempre a la premsa espanyola: MASACRE DE NIÑOS PALESTINOS. No hi ha mai recompte d’israelians morts. Els projectils que es llancen des d’Israel són “ataques de la aviación israelí” mentre que les bombes palestines són “cohetes disparados desde Gaza”. És subtil. Quan es parla d’Israel sempre hi ha un component religiós afegit: “el estado judío de Israel”, “las tropas judías”. Llegeixo “la cuenta de twitter, escrita en hebreo” però en canvi no es diu el mateix dels missatges en àrab, que també crec recordar que és una llengua semítica. Hi ha un greuge comparatiu evident en premsa. Una manipulació etèria per crear innocents i malvats, poderosos i desvalguts. No es parla d’escuts humans ni d’atacs indiscriminats previs. El terrorisme islàmic, tan demonitzat quan es parla de caricatures o atacs a ambaixades americanes, passa a ser poc menys que una anècdota quan es parla de Gaza.
Em posa nerviós la reducció de tot raonament a l’eslògan “Palestina, bons. Israel, dolents”. Les veus que s’alcen des de Catalunya per defensar de manera aferrissada els pobles palestí i sahrauí (si, van els dos al mateix sac i encara no sé per què) i ho fan amb molta més força que per defensar les nostres pròpies llibertats. Tothom és lliure de defensar les causes que cregui convenients, però m’inquieta veure com es demana autodeterminació, independència i llibertat per un poble que està tan lluny geogràfica i ideològicament i no s’empri la mateixa rauxa per reivindicar els mateixos drets pels que vivim al costat.
Follow @vedellconsagrat
