El compositor, cantant, productor i editor, Pau Vallvé, va oferir un concert a l'interior del menjador d'un pis a Girona per a tant sols 21 afortunats. Guitarra en mà, cascavells al peu i armat amb el seu repertori selecte, va desgranar prop d'una quinzena de temes dels llarga durada '2010' i el més recent; 'de bosc'.
Vallvé, que s'ha caracteritzat per experimentar disc rere disc, semblaria ser que ha trobat finalment la seva veu interior amb la que se sent més còmode. Els darrers dos treballs serien l'exemple més clar, semblants en quan a fons i contingut: lletres senzilles però punyents, composició cuidada fins l'últim detall i cançons amb un missatge al darrera que, sovint, significa molt més del que deixa entreveure.
El panorama musical català hauria d'estar content per tenir una figura com la de Pau Vallvé i oblidar-se una mica de Manel i Amics de les Arts. Evidentment que aquesta és l'opinió d'algú que no ha anat (ni tampoc pensa anar mai) a un dels seus concerts però és que ja és suficient amb el monopoli que tenen a les ràdios i festivals catalans.
El concert d'ahir, una vegada finalitzat, em va donar l'oportunitat de felicitar personalment a Vallvé i confessar-li que hauria volgut anar-lo a veure a l'Auditori de Girona unes setmanes enrere. "No vaig venir perquè estava molt deprimit i després d'escoltar-te m'hauria fotut un tret", li vaig confessar entre somriures. I és que la seva música, més enllà d'entretenir i fer passar l'estona, també emociona i arriba molt, molt endins. Haurien de prendre exemple alguns dels actuals "grups revelació" catalans que venen discs com xurros degut a un fenomen que mai arribaré a entendre.
(Fotografia de Meritxell Fernández)
Segueix a @Estarriola
