Tot a la Xina és diferent, des del menjar a la seva forma de vida, i per tal de ser capaç de viure amb gent xinesa, des del primer dia vaig haver de canviar les meves maneres de fer per tal d’acostumar-me a les seves costums. Amb tot, però i sense cap mena de dubte una de les coses mes difícils de viure a la Xina està relacionat amb el que anomenem barrera de llenguatge. Durant el temps que hi porto a vegades he sentit trobar-me en un altre món, aïllada de tot el que m’envolta. Sento sons, però sense definir, sento gent al meu entorn que em parlen, però no sé què em diuen. A vegades tinc la sensació de ser una observadora que s’ha perdut part de la película i no sap ben bé de què va. Sovint sento gent que parla i penso entre mi: s’estan barallant? Estan contents? Que s’estaran dient? Perquè els xinos d’expressius amb la cara ho són ben poc. M’invento el meu món intern, ple d’interrogants oberts. Durant els primers dies, la manera més fàcil de comunicar-me era amb senyals, tot i que fins i tot podia resultar dificultós al no comprendre el missatge que intentava transmetre. Així és que, intento posar-me les piles en aprendre la llengua. Ara ja puc captar algunes frases en una conversa entre “xinitos” i demanar un plat a un restaurant que no té el menú en dibuixos :)
"Heus aquí una vegada, una noia que no s’enterava molt bé del que li deien, -aquesta noia es diu Nuria, Liya a la Xina- i un dia la mare l’hi va dir: (la Liya va entendre que l’hi deia) que totes dues anirien a buscar la nena a l’escola. Així és que la Lyia es va posar les sabates i va esperar la mare al pas de la porta apunt de marxar. Aquesta va anar al pis de dalt i al cap de 5 minuts, en veure que no baixava la Liya va pensar: deu ser que m’ha dit que hi vagi sola. Mira per la finestra i el xofer ja estava esperant fora, per tant aquesta, decidida puja al cotxe i direcció a buscar la nena a l’escola. Quan estan a mig camí, el telefon del xofer sona: era la mare, es van posar a parlar xinès i la noia catalana només va poder agafar algunes paraules però en va tenir suficient per entendre que la mare també hi anava. El cotxe va donar mitja volta i direcció a la casa. Un cop allà, la mare, el nen i un noi americà que s’està a la casa durant un mes van pujar al cotxe i tots a buscar la nena per anar després a dinar a un restaurant. Total, que es van posar tots a riure i així es va quedar la cosa, un petit malentès a causa de la barrera del llenguatge".
Tot i la dificultat de la llengua, m’agrada pensar que aquesta aventura xinesa és un repte, i em motiva aconseguir traspassar barreres.
"Heus aquí una vegada, una noia que no s’enterava molt bé del que li deien, -aquesta noia es diu Nuria, Liya a la Xina- i un dia la mare l’hi va dir: (la Liya va entendre que l’hi deia) que totes dues anirien a buscar la nena a l’escola. Així és que la Lyia es va posar les sabates i va esperar la mare al pas de la porta apunt de marxar. Aquesta va anar al pis de dalt i al cap de 5 minuts, en veure que no baixava la Liya va pensar: deu ser que m’ha dit que hi vagi sola. Mira per la finestra i el xofer ja estava esperant fora, per tant aquesta, decidida puja al cotxe i direcció a buscar la nena a l’escola. Quan estan a mig camí, el telefon del xofer sona: era la mare, es van posar a parlar xinès i la noia catalana només va poder agafar algunes paraules però en va tenir suficient per entendre que la mare també hi anava. El cotxe va donar mitja volta i direcció a la casa. Un cop allà, la mare, el nen i un noi americà que s’està a la casa durant un mes van pujar al cotxe i tots a buscar la nena per anar després a dinar a un restaurant. Total, que es van posar tots a riure i així es va quedar la cosa, un petit malentès a causa de la barrera del llenguatge".
Tot i la dificultat de la llengua, m’agrada pensar que aquesta aventura xinesa és un repte, i em motiva aconseguir traspassar barreres.
