En un darrer article, Salvador Cardús parlava de l’empatia emocional i la necessitat que l’independentisme català adopti una “nova emocionalitat política” per poder triomfar, sobretot en aquells sectors de la població que prové de la immigració. “Ens fallen els mecanismes” diu “que fan possible la pertinença nacional” i es refereix -ben significativament penso- a la manera en què això afecta una part dels catalans “provinents de migracions anteriors” on s’hi mantenen “els dèficits en l’adhesió nacional” apunta. I no podria estar més d’acord.
La data del 31 de maig potser no passarà a la història com un 11S de Nova York o un 11M madrileny, però potser serveix per traslladar a aquest i d’altres sectors d’aquesta immigració el que molts catalans estem sentint aquests dies. La resta d’aquest article, doncs, anirà dedicat a aquelles persones –immigrades o no– que puguin voler entendre, via empatia emocional, què sentim molts catalans en un dia com dijous passat (31 de maig) en què s’han produït tres notícies: a) l’anul.lació per part del TSJC del caràcter preferent de la nostra llengua (a l’Ajuntament de Barcelona); b) el reconeixement per part del mateix tribunal a tres famílies (més) el dret a la immersió lingüística en català i 3) la sentència del TC que prohibeix, en definitiva, que Catalunya tingui seleccions nacionals catalanes. I tot això en un mateix dia, sense que s’hagi col·lapsat la Sagrada Família, sense que la muntanya de Montserrat s’hagués esberlat ni que el president del país hagi dimitit, ni tan sols fet cap declaració especial, com solen passar produir-se els fets a casa nostra. Com hi ha d’entendre –emocionalment- un nou català?
I bé, adoptant el mètode Cardús, caldria traslladar, emotivament, el significat d’aquestes tres notícies a un nou català (o no tan nou) que ens volgués entendre. I ho hem de fer, penso traduint al seu propi codi emocional una equivalència vàlida. Què sentim davant de l’anul.lació del caràcter “preferent” del nostre idioma a les nostres institucions? Què sentim davant del desmantellament de 30 anys d’immersió lingüística a les nostres aules? Doncs cal preguntar-nos què sentirien en un cas semblant els nous catalans? Bé penso que un andalús podria sentir un dolor semblant si li traslladessin l’Alhambra a Madrid. O si el TC suspengués la Fiesta del Rocío. Què sentiria un romanès davant una ordre per tancar la universitat de Bucarest? Què sentiria un argentí si el Papa de Roma anés a les Malvines a prendre-hi el té amb la reina Isabel? Doncs una fiblada d’emoció semblant. Dir-nos als catalans que la nostra llengua, a casa nostra, no es pot considerar “preferent” –com ho ha fet un Tribunal fincat a Barcelona (que el 2011 ha redactat l’1,5% de les seves sentències en la nostra llengua)- és un insult i una humiliació amb què els nous catalans podran identificar-se –per empatia emocional- si els ho presentem en aquests termes. Però mai si ens limitem a la clàssica fórmula del greuge parroquial (pagina 64 de la revista Serrador) o la campanyeta-rabieta per Internet (54 clics per minut).
La llengua catalana és la nostra ànima. Ens la volen arrencar i desballestar a les nostres pròpies institucions! La immersió lingüística és l’únic salvavides que té la nostra llengua enmig de l’oceà de la globalitat, l’alienació de molts joves i un impune 97% de cinema en castellà. Doncs ens l’acaben d’esparracar amb una sentència inimaginable a qualsevol altra comunitat lingüística de pes semblant a la Unió Europea! Les seleccions nacionals esportives són el nostre somni. I ens les acaben d’anorrear amb una sentència que passa olímpicament dels nostres sentiments! Si volem treure de la indiferència a aquella (gran) part de la població catalana que no sent aquests afers com les sentim els catalanistes conscienciats, haurem de fer com demana Salvador Cardús: armar-nos de l’empatia emocional que recomana i fer nous catalanistes entre els nascuts a Jaén, Bucarest, Mendoza i Rabat.
La data del 31 de maig potser no passarà a la història com un 11S de Nova York o un 11M madrileny, però potser serveix per traslladar a aquest i d’altres sectors d’aquesta immigració el que molts catalans estem sentint aquests dies. La resta d’aquest article, doncs, anirà dedicat a aquelles persones –immigrades o no– que puguin voler entendre, via empatia emocional, què sentim molts catalans en un dia com dijous passat (31 de maig) en què s’han produït tres notícies: a) l’anul.lació per part del TSJC del caràcter preferent de la nostra llengua (a l’Ajuntament de Barcelona); b) el reconeixement per part del mateix tribunal a tres famílies (més) el dret a la immersió lingüística en català i 3) la sentència del TC que prohibeix, en definitiva, que Catalunya tingui seleccions nacionals catalanes. I tot això en un mateix dia, sense que s’hagi col·lapsat la Sagrada Família, sense que la muntanya de Montserrat s’hagués esberlat ni que el president del país hagi dimitit, ni tan sols fet cap declaració especial, com solen passar produir-se els fets a casa nostra. Com hi ha d’entendre –emocionalment- un nou català?
I bé, adoptant el mètode Cardús, caldria traslladar, emotivament, el significat d’aquestes tres notícies a un nou català (o no tan nou) que ens volgués entendre. I ho hem de fer, penso traduint al seu propi codi emocional una equivalència vàlida. Què sentim davant de l’anul.lació del caràcter “preferent” del nostre idioma a les nostres institucions? Què sentim davant del desmantellament de 30 anys d’immersió lingüística a les nostres aules? Doncs cal preguntar-nos què sentirien en un cas semblant els nous catalans? Bé penso que un andalús podria sentir un dolor semblant si li traslladessin l’Alhambra a Madrid. O si el TC suspengués la Fiesta del Rocío. Què sentiria un romanès davant una ordre per tancar la universitat de Bucarest? Què sentiria un argentí si el Papa de Roma anés a les Malvines a prendre-hi el té amb la reina Isabel? Doncs una fiblada d’emoció semblant. Dir-nos als catalans que la nostra llengua, a casa nostra, no es pot considerar “preferent” –com ho ha fet un Tribunal fincat a Barcelona (que el 2011 ha redactat l’1,5% de les seves sentències en la nostra llengua)- és un insult i una humiliació amb què els nous catalans podran identificar-se –per empatia emocional- si els ho presentem en aquests termes. Però mai si ens limitem a la clàssica fórmula del greuge parroquial (pagina 64 de la revista Serrador) o la campanyeta-rabieta per Internet (54 clics per minut).
La llengua catalana és la nostra ànima. Ens la volen arrencar i desballestar a les nostres pròpies institucions! La immersió lingüística és l’únic salvavides que té la nostra llengua enmig de l’oceà de la globalitat, l’alienació de molts joves i un impune 97% de cinema en castellà. Doncs ens l’acaben d’esparracar amb una sentència inimaginable a qualsevol altra comunitat lingüística de pes semblant a la Unió Europea! Les seleccions nacionals esportives són el nostre somni. I ens les acaben d’anorrear amb una sentència que passa olímpicament dels nostres sentiments! Si volem treure de la indiferència a aquella (gran) part de la població catalana que no sent aquests afers com les sentim els catalanistes conscienciats, haurem de fer com demana Salvador Cardús: armar-nos de l’empatia emocional que recomana i fer nous catalanistes entre els nascuts a Jaén, Bucarest, Mendoza i Rabat.
