He exposat davant del ple de Parlament si no era un fet absurd que el novembre de 2011, els catalans, amb les nostres institucions, estiguem contribuint de valent a mantenir la Seguretat Social espanyola i a finançar el Plan d’Empleo Rural, per exemple, però que no podem ajudar la nostra pròpia gent aturada directament i sense intervencionisme. És a dir, ajudem a fora, amb quantitats perfectament identificables, però no podem ajudar els aturats de Girona
Aquesta dependència ens crea un problema d’identitat política. No pot ser que un de cada cent-cinquanta aturats europeus sigui català (o que un de cada quinze sigui català), però que no podem fer res per ajudar-los. La manera més directe per a desacreditar el parlamentarisme català és que no pugui incidir en allò que –ara sí – més interessa els ciutadans. Hi ha comunitats que reben ajuts per als seus temporers que signifiquen quasi la meitat del pressupost total del Departament d’Agricultura nostrat. I la nostra pagesia, en grans àrees del país, està en el llindar de la desaparició. Amb un estat propi, la nostra pagesia la podríem defensar. Podríem defensar i crear ocupació per als nostres 740.000 aturats. Però ara paguem impostos, som objecte del paternalisme d’estat, i els diners que ens treuen es perden pel camí. Aquest camí d’anada i tornada és massa llarg per una persona que necessita poder alimentar a la seva família... Ja no és qüestió de reclamar competències, cessió de percentatges i altres arranjaments de pa sucat amb oli. Volem portar a terme una gestió integral de les polítiques d’inserció. No és un problema de burocràcia com diu la ben intencionada Moció. Es un problema de sobirania.
Pel que fa al Pacte Nacional per a la Pobresa, i les iniciatives i comissions de treball que n’emanen, seria important prendre mesures adequades per incloure-les en el pressuposts de 2012. Aquestes propostes per a superació de la pobresa i en perspectiva de futur, han d’anar molt més enllà dels ajuts socials, molts dels quals no fan més que mantenir les persones dins la pobresa. Hem de pensar quin país volem amb polítiques educatives (reduint el nivell de fracàs escolar), polítiques d’ocupació i polítiques de reactivació de l’economia, polítiques d’habitatge i mediambientals, culturals... Hem de veure les conclusions del diagnòstic de la pobresa i fer que la dotació pressupostària es confeccioni en clau de fer allunyar el país dels alts índexs de pobresa de què pateix sense, de moment, tenir les eines que té tot estat per fer-ho. Amb un estat propi, no tindríem tanta gent a l’atur i podríem ajudar a sortir-ne els que hi fossin. En definitiva, hi ha molts, moltíssims aturats catalans perquè formem part de l’Estat espanyol.
Aquesta dependència ens crea un problema d’identitat política. No pot ser que un de cada cent-cinquanta aturats europeus sigui català (o que un de cada quinze sigui català), però que no podem fer res per ajudar-los. La manera més directe per a desacreditar el parlamentarisme català és que no pugui incidir en allò que –ara sí – més interessa els ciutadans. Hi ha comunitats que reben ajuts per als seus temporers que signifiquen quasi la meitat del pressupost total del Departament d’Agricultura nostrat. I la nostra pagesia, en grans àrees del país, està en el llindar de la desaparició. Amb un estat propi, la nostra pagesia la podríem defensar. Podríem defensar i crear ocupació per als nostres 740.000 aturats. Però ara paguem impostos, som objecte del paternalisme d’estat, i els diners que ens treuen es perden pel camí. Aquest camí d’anada i tornada és massa llarg per una persona que necessita poder alimentar a la seva família... Ja no és qüestió de reclamar competències, cessió de percentatges i altres arranjaments de pa sucat amb oli. Volem portar a terme una gestió integral de les polítiques d’inserció. No és un problema de burocràcia com diu la ben intencionada Moció. Es un problema de sobirania.
Pel que fa al Pacte Nacional per a la Pobresa, i les iniciatives i comissions de treball que n’emanen, seria important prendre mesures adequades per incloure-les en el pressuposts de 2012. Aquestes propostes per a superació de la pobresa i en perspectiva de futur, han d’anar molt més enllà dels ajuts socials, molts dels quals no fan més que mantenir les persones dins la pobresa. Hem de pensar quin país volem amb polítiques educatives (reduint el nivell de fracàs escolar), polítiques d’ocupació i polítiques de reactivació de l’economia, polítiques d’habitatge i mediambientals, culturals... Hem de veure les conclusions del diagnòstic de la pobresa i fer que la dotació pressupostària es confeccioni en clau de fer allunyar el país dels alts índexs de pobresa de què pateix sense, de moment, tenir les eines que té tot estat per fer-ho. Amb un estat propi, no tindríem tanta gent a l’atur i podríem ajudar a sortir-ne els que hi fossin. En definitiva, hi ha molts, moltíssims aturats catalans perquè formem part de l’Estat espanyol.
