Gran pel.lícula d’Iziar Bollain 'También la lluvia'. Llàstima que no la nomenessin, finalment, per als Òscars. És una molt profunda reflexió sobre la persistent relació entre opressors foranis i oprimits indígenes a través dels segles. Emmiralla de forma subtil dues èpoques per mostrar-nos que, en el fons, algunes coses no han canviat a Bolívia entre 1492 i 2010. La voluntat anorreadora és semblant. En tot cas, s’ha passat del bany de sang al bany d’hipocresia. Significativament, la pel·lícula està dedicada al malaguanyat professor Howard Zinn, historiador compromès amb el moviment anti-Columbus Day i autor del magnífic 'People’s History of the United States', llibre que vaig tenir el plaer de traduir al castellà fa uns anys. És una dedicatòria –la de Bollain– que no deixa lloc als dubtes sobre les seves bones intencions.
Com sovint passa al cinema, he trobat impossible de no veure paral·lelismes –amb totes les distàncies que es vulguin– entre la Bolívia retratada al film i la Catalunya d’avui. La privatització abusiva de l’aigua que pateixen els indígenes és tan diferent a la prohibició que patim els catalans de gestionar les aigües del Segre o els sobrants dels seus canals? Estenent la metàfora, ¿podem decidir res de substancial sobre les polítiques energètica, econòmica o industrial? Com els bolivians, ¿no estem en mans d’empreses foranes que tenen el suport de l’Estat per seguir controlant-nos-la al seu gust? No ho va demostrar ben palesament l’exclusió de Gas Natural en l’intent de compra d’Endesa? ¿No és l’antes alemán que catalán d’aquest cas comparable a l’antes cristiano que quetxua del film? Ni els indígenes bolivians tenen accés a la seva pluja ni la tenim nosaltres al dret a decidir per on passa la MAT –si volem que passi– o si allarguem la vida de les nuclears. Per cert, no podem confondre cap modalitat del dret a decidir –com el que exercirem amb força a Barcelona el 10A- amb el recentment transaccionat vot favorable de CiU al seu allargament a les Corts de Madrid. Almenys els parlants del quetxua i el guaraní poden emprar el seu idioma al Parlament bolivià. Nosaltres, al de Madrid, ni això.
No voldria ésser acusat de simplista, però crec que la metàfora apuntada s’extrapola perfectament. L’abús a la voluntat d’un poble al seu dret a autodeterminar-se és un leitmotiv comú a la pel·lícula i al nostre país avui. ¿No ofereix la Catalunya actual una impagable ocasió perquè els afeccionats a les simulacions històriques puguin veure aplicat un efecte conquistador en ple segle XXI? ¿Potser els turistes més perspicaços no hi tenen ocasió de percebre la mateixa 'voluntat libèrrima' que va trinxar tants idiomes indígenes fins a la seva desaparició a Amèrica? I tot en la comoditat d’un Passeig de Gràcia, amb vol baix cost inclòs. En certa manera el nostre país és un magnífic parc temàtic, d’entrada gratuïta, on s’escenifiquen a diari les més refinades arts de la imposició. Hi són presents els grans mecanismes que forcen l’homogeneïtzació i l’anorreament dels desproveïts d’estat. És allò que Alfons López Tena anomena 'opressió nacional en democràcia'. Allò contra el què l’enyorat Joan Solà cridava a tots a 'plantar cara'.
Una estada perspicaç als Països Catalans avui dóna molt de si en aquest sentit. Hom hi pot testimoniejar des del tancament d’una TV per raons de llengua com l’esbroncament a un entrenador de futbol per emprar la seva llengua. O la realització d’exàmens de 'llengua' (quin magnífic eufemisme convenientment palatalitzat) per part de centenars de taxistes forans en què, tenint-ne l’opció, ningú no el fa de català. Hom pot comprovar –està científicament quantificat- com un 86% de catalanoparlants canvien automàticament d’idioma en converses amb no-catalanoparlants o desconeguts. O com és de rar que un servei telefònic d’una multinacional -fins i tot d’alguns serveis públics- ens atenguin en el nostre idioma. ¿Què és tot això sinó l’atrezzo de la minorització, el peatge del sense-estat, la marca de l’exclòs?
Els comportaments tant de colonitzadors com de colonitzats dóna més paral·lelismes. La indefensió i la tradicional passivitat indígena (a la què només s’ha reaccionat en els darrers anys a Bolívia) les podem comparar amb la passivitat de la major part de la nostra classe política catalana després de les sentències de TC i TS de mesos enrere. No semblen veure cap necessitat de reduir el divorci existent entre el món polític i el de la sociolingüística per ajudar a superar la profunda crisi que està passant l’ús social de la llengua. Com s’ha fet al Quebec, caldria desenvolupar una vigorosa política lingüística que incideixi, amb tota l’amabilitat que calgui, en els comportaments i les actituds de catalanoparlans i no catalanoparlants. Per altra banda, caldria que es veiés la necessitat d’escenificar, públicament i de forma transversal, l’adhesió del poble català al seu idioma, fet gens perceptible avui fora dels reduïts àmbits on generalment s’actua.
Qualsevol persona que hagi viscut en d’altres societats plurilingües avançades (Quebec, Flandes, Israel, Finlàndia, Suïssa) haurà vist una proactivitat normalitzadora força més desenvolupada que no la que tenim aquí, on el tabú i la incomoditat política constantment la inhibeixen. És clar que en aquests altres casos tenen o bé un estat o bé un estatus federal real que els permeten la igualtat. Mentre no tinguem l’Estat –necessitat que també ha apuntat el conseller Mascarell- enfortir el català serà una tasca que requerirà molta més energia i intel·ligència polítiques que no les que avui hi veiem invertides. Hem arribat a un moment històric en què, entre tots, serà vital que promoguem un ample moviment cívic i institucional per deixar enrere les sentències de TC i TS i per fer visible –i per tant incontestable– l’amor d’un poble a la seva mil·lenària llengua. Necessitem la nostra llengua i el nostre dret a decidir com l’aigua mateixa. No hi podem renunciar.
Com sovint passa al cinema, he trobat impossible de no veure paral·lelismes –amb totes les distàncies que es vulguin– entre la Bolívia retratada al film i la Catalunya d’avui. La privatització abusiva de l’aigua que pateixen els indígenes és tan diferent a la prohibició que patim els catalans de gestionar les aigües del Segre o els sobrants dels seus canals? Estenent la metàfora, ¿podem decidir res de substancial sobre les polítiques energètica, econòmica o industrial? Com els bolivians, ¿no estem en mans d’empreses foranes que tenen el suport de l’Estat per seguir controlant-nos-la al seu gust? No ho va demostrar ben palesament l’exclusió de Gas Natural en l’intent de compra d’Endesa? ¿No és l’antes alemán que catalán d’aquest cas comparable a l’antes cristiano que quetxua del film? Ni els indígenes bolivians tenen accés a la seva pluja ni la tenim nosaltres al dret a decidir per on passa la MAT –si volem que passi– o si allarguem la vida de les nuclears. Per cert, no podem confondre cap modalitat del dret a decidir –com el que exercirem amb força a Barcelona el 10A- amb el recentment transaccionat vot favorable de CiU al seu allargament a les Corts de Madrid. Almenys els parlants del quetxua i el guaraní poden emprar el seu idioma al Parlament bolivià. Nosaltres, al de Madrid, ni això.
No voldria ésser acusat de simplista, però crec que la metàfora apuntada s’extrapola perfectament. L’abús a la voluntat d’un poble al seu dret a autodeterminar-se és un leitmotiv comú a la pel·lícula i al nostre país avui. ¿No ofereix la Catalunya actual una impagable ocasió perquè els afeccionats a les simulacions històriques puguin veure aplicat un efecte conquistador en ple segle XXI? ¿Potser els turistes més perspicaços no hi tenen ocasió de percebre la mateixa 'voluntat libèrrima' que va trinxar tants idiomes indígenes fins a la seva desaparició a Amèrica? I tot en la comoditat d’un Passeig de Gràcia, amb vol baix cost inclòs. En certa manera el nostre país és un magnífic parc temàtic, d’entrada gratuïta, on s’escenifiquen a diari les més refinades arts de la imposició. Hi són presents els grans mecanismes que forcen l’homogeneïtzació i l’anorreament dels desproveïts d’estat. És allò que Alfons López Tena anomena 'opressió nacional en democràcia'. Allò contra el què l’enyorat Joan Solà cridava a tots a 'plantar cara'.
Una estada perspicaç als Països Catalans avui dóna molt de si en aquest sentit. Hom hi pot testimoniejar des del tancament d’una TV per raons de llengua com l’esbroncament a un entrenador de futbol per emprar la seva llengua. O la realització d’exàmens de 'llengua' (quin magnífic eufemisme convenientment palatalitzat) per part de centenars de taxistes forans en què, tenint-ne l’opció, ningú no el fa de català. Hom pot comprovar –està científicament quantificat- com un 86% de catalanoparlants canvien automàticament d’idioma en converses amb no-catalanoparlants o desconeguts. O com és de rar que un servei telefònic d’una multinacional -fins i tot d’alguns serveis públics- ens atenguin en el nostre idioma. ¿Què és tot això sinó l’atrezzo de la minorització, el peatge del sense-estat, la marca de l’exclòs?
Els comportaments tant de colonitzadors com de colonitzats dóna més paral·lelismes. La indefensió i la tradicional passivitat indígena (a la què només s’ha reaccionat en els darrers anys a Bolívia) les podem comparar amb la passivitat de la major part de la nostra classe política catalana després de les sentències de TC i TS de mesos enrere. No semblen veure cap necessitat de reduir el divorci existent entre el món polític i el de la sociolingüística per ajudar a superar la profunda crisi que està passant l’ús social de la llengua. Com s’ha fet al Quebec, caldria desenvolupar una vigorosa política lingüística que incideixi, amb tota l’amabilitat que calgui, en els comportaments i les actituds de catalanoparlans i no catalanoparlants. Per altra banda, caldria que es veiés la necessitat d’escenificar, públicament i de forma transversal, l’adhesió del poble català al seu idioma, fet gens perceptible avui fora dels reduïts àmbits on generalment s’actua.
Qualsevol persona que hagi viscut en d’altres societats plurilingües avançades (Quebec, Flandes, Israel, Finlàndia, Suïssa) haurà vist una proactivitat normalitzadora força més desenvolupada que no la que tenim aquí, on el tabú i la incomoditat política constantment la inhibeixen. És clar que en aquests altres casos tenen o bé un estat o bé un estatus federal real que els permeten la igualtat. Mentre no tinguem l’Estat –necessitat que també ha apuntat el conseller Mascarell- enfortir el català serà una tasca que requerirà molta més energia i intel·ligència polítiques que no les que avui hi veiem invertides. Hem arribat a un moment històric en què, entre tots, serà vital que promoguem un ample moviment cívic i institucional per deixar enrere les sentències de TC i TS i per fer visible –i per tant incontestable– l’amor d’un poble a la seva mil·lenària llengua. Necessitem la nostra llengua i el nostre dret a decidir com l’aigua mateixa. No hi podem renunciar.
