El dimecres 23 de gener a Sant Narcís vam dir prou. Uns 150 veïns ens vam manifestar per recuperar el Parc Central i, sobretot, la nostra tranquil·litat.
La preocupació va començar arran de la conversa d'uns treballadors d'ADIF que comentaven que l'empresa estatal feia fora la majoria dels treballadors que havien vingut per aconseguir tenir a punt l'estació per al dia de la inauguració oficial i deixava a Girona només uns pocs operaris per endreçar i reposar la resta del Parc.
I se'ns va acabar la paciència.
Potser la guspira va ser un "foc d'encenalls" o potser la gota que ens va fer vessar el got no hauria d'haver-s'hi afegit. Estem tan acostumats a les mitges veritats i a les noticies que no ho són que mai sabrem si realment marxaven tots els treballador, o només els de l'estació, o si varen canviar d'opinió, o si tan sols volen guanyar temps...
El que no canvia és la seguretat que els veïns de la "zona zero" continuem sense estar a "l'agenda" ni d'Adif ni del nostre ajuntament.
Tan fàcil com era dir que el comentari dels treballadors d'ADIF no era cert! Van dubtar tant, es van contradir tant i ens varen fer perdre tant el temps buscant nosaltres mateixos alguna confirmació, que el més responsable per part nostra només podia ser fer el que vam fer: dir prou!
Mentre el màxim responsable municipal era a Barcelona per dirigir el futur del nostre país, la seva ciutat navega sense rumb ni esperança.
I durant tot el dia la inutilitat dels nostres representants polítics es va tornar a fer evident.
Per un cop, la raó es va fer sentir. La impotència va prendre forma i va convertir-se en l'expressió mínima i justa de la "violència" que els ha de fer reaccionar (si és que expressar la impotència fent caure dues tanques és més violent que permetre que alguns ciutadans perdin la salut, el negoci, la tranquil·litat, el son... durant quatre anys!)
Però com sol passar, l'endemà l'argument de la història s'havia adaptat a les necessitats dels que més poden quedar en ridícul: els responsables d'ADIF i municipals de les obres. (No parlaré dels que no han estat a l'alçada. Ni vas trucar per informar-te de primera mà, ni ens vas dirigir la paraula, ni saps a qui has explicat cada versió que has anat donant).
Dels qui si és un orgull estar al costat és dels veïns que van sortir al carrer. Dels que es van fer sentir després de tornar a escoltar una lletania d'excuses. Dels que no van poder ser a la concentració del dimecres però no es perdran les que de ben segur haurem de fer cada cop que incompleixin promeses. Dels que han suportat cinc anys de menysteniment, però són capaços de continuar confiant que algú, algun dia, farà bé la seva feina.
Els veïns de Sant Narcís vam tenir, una vegada més, un comportament exemplar. Encara que algú s'entesti a fer-nos creure que, entre nosaltres, dimecres va patir. Veure per creure...
La preocupació va començar arran de la conversa d'uns treballadors d'ADIF que comentaven que l'empresa estatal feia fora la majoria dels treballadors que havien vingut per aconseguir tenir a punt l'estació per al dia de la inauguració oficial i deixava a Girona només uns pocs operaris per endreçar i reposar la resta del Parc.
I se'ns va acabar la paciència.
Potser la guspira va ser un "foc d'encenalls" o potser la gota que ens va fer vessar el got no hauria d'haver-s'hi afegit. Estem tan acostumats a les mitges veritats i a les noticies que no ho són que mai sabrem si realment marxaven tots els treballador, o només els de l'estació, o si varen canviar d'opinió, o si tan sols volen guanyar temps...
El que no canvia és la seguretat que els veïns de la "zona zero" continuem sense estar a "l'agenda" ni d'Adif ni del nostre ajuntament.
Tan fàcil com era dir que el comentari dels treballadors d'ADIF no era cert! Van dubtar tant, es van contradir tant i ens varen fer perdre tant el temps buscant nosaltres mateixos alguna confirmació, que el més responsable per part nostra només podia ser fer el que vam fer: dir prou!
Mentre el màxim responsable municipal era a Barcelona per dirigir el futur del nostre país, la seva ciutat navega sense rumb ni esperança.
I durant tot el dia la inutilitat dels nostres representants polítics es va tornar a fer evident.
Per un cop, la raó es va fer sentir. La impotència va prendre forma i va convertir-se en l'expressió mínima i justa de la "violència" que els ha de fer reaccionar (si és que expressar la impotència fent caure dues tanques és més violent que permetre que alguns ciutadans perdin la salut, el negoci, la tranquil·litat, el son... durant quatre anys!)
Però com sol passar, l'endemà l'argument de la història s'havia adaptat a les necessitats dels que més poden quedar en ridícul: els responsables d'ADIF i municipals de les obres. (No parlaré dels que no han estat a l'alçada. Ni vas trucar per informar-te de primera mà, ni ens vas dirigir la paraula, ni saps a qui has explicat cada versió que has anat donant).
Dels qui si és un orgull estar al costat és dels veïns que van sortir al carrer. Dels que es van fer sentir després de tornar a escoltar una lletania d'excuses. Dels que no van poder ser a la concentració del dimecres però no es perdran les que de ben segur haurem de fer cada cop que incompleixin promeses. Dels que han suportat cinc anys de menysteniment, però són capaços de continuar confiant que algú, algun dia, farà bé la seva feina.
Els veïns de Sant Narcís vam tenir, una vegada més, un comportament exemplar. Encara que algú s'entesti a fer-nos creure que, entre nosaltres, dimecres va patir. Veure per creure...
