Sempre hi ha hagut qui s’ha preocupat de la cultura popular i tradicional, terreny gairebé exclusiu per a l’esperit associatiu, i de tant en tant, de forma cíclica, apareixen iniciatives en aquest camp que aconsegueixen transcendir i arribar allà on abans ho havien fet molt pocs o no hi havia arribat, això és a la professionalització i a un públic majoritari. Habitualment, el camí per aconseguir reeixir inclou elements de revisió i actualització de la tradició i en aquest cas parlem de la música d’arrel. La formació gallega Tanxugueiras –no és difícil de pronunciar i tanmateix, incomprensiblement, un tou de gent fa veritables estrips intentant-ho- han reeixit en el seu intent de superar les barreres culturals i idiomàtiques per dur la seva música a un nombrós públic i reivindicar no només la música d’arrel gallega, sinó també l’idioma, el gallec, la seva terra i tant important o més que tot això, el paper de la dona en aquesta societat en peu d’igualtat amb els homes.
Sabela i Olaia Maneiro, amb Aida Tarrío són pandereteiras i cantareiras que han abandonat per motu propi el lloc secundari a que relega la tradició aquestes figures, dones, es clar, en la composició de les formacions que interpreten i ballen xotas i muiñeiras. La reinterpretació d’una tradició mil·lenària també és això, així com la fusió de ritmes urbans com el trap o el hip hop, l’electrònica o el reggae amb els sons de la música d’arrel gallega. Coneixent el projecte Càntut de preservació de les cançons de la tradició oral gironina, és impossible no traçar similituds amb el de les Tanxugueiras. Bé, més que amb els projectes, amb els fruits, com ara els discos Càntut de Sanjosex i Carles Belda, o el posterior Vega, de la Paula Grande i l’Anna Ferrer, que també recorren a la música electrònica. El procediment és gairebé calcat: fan l’escolta d’un recull de cançons tradicionals, trien les que creuen que poden servir millor a les seves intencions i comencen un procés de revisió necessari, conservant-ne les senyes d’identitat, la tonada, però canviant algunes lletres o fent-ne una interpretació que deixi clar si les lletres són masclistes –una gran majoria-, però també racistes o xenòfobes. Les gallegues, automàticament, en canvien la lletra en major o menor mesura. Pel que fa a la música i a la seva interpretació, la inclusió d’elements estranys al folk, però d’ús corrent en la música popular actual com l’autotune, fan que sigui possible la connexió amb un públic jove, a qui no se li fan estranys aquests nous vells sons.
Tanxugueiras van actuar dimarts passat (dia 9) en el transcurs de la seva gira anomenada Midas, al festival de la Porta Ferrada, que celebra la seva 60a edició –per molts anys!-, amb un públic més escàs del que mereixen, però molt entregat,. Va ser l’única nota negativa de la vetllada, que va ser una veritable “noite de folia”. El directe de les gallegues, absolutament desacomplexades, tot coratge i energia, és abrusador. Van arribar al nostre país a través de la Fira Mediterrània de Manresa fa poc menys de dos anys i sorprenentment es van fer populars gràcies a la seva participació al Benidorm Fest, polèmica avantsala espanyola d’Eurovisió.Acaben de publicar el seu darrer disc, el tercer, després de Tanxugueiras (2018) i Contrapunto (2019), titulat Diluvio, fa dues setmanes i aquesta va ser la base del concert que van oferir a Sant Feliu. Arica, Desidia o Averno, un tema en que va sonar gravada la veu de Rayden, que n’interpreta una part, van formar part de la primera part del concert, juntament amb Telo i els temes Perfidia i Albedrío, del disc Contrapunto (2019). En aquest punt van fer el primer “parón pa falar”, com assenyalava el full de ruta intern (set list) del concert. Fins aquell moment el ritme havia estat endimoniat i tot just havien passat 25 minuts. El concert va entrar en el que les gallegues van anomenar una fase amb sonoritats marcadament tradicionals. O querer i Desposorio (Contrapunto), així com les peces del seu repertori Xota de Limiñoa i Muiñeira de Sísamo, van formar part d’aquesta fase del concert, on van sonar sobretot les pandeiretas i les seves tres veus espectaculars, perfectament empastades. Un veritable gaudi.
Tot això va precedir, abans de la següent aturada per “falar”, les peces Coda i Pano Corado (Diluvio). El primer és un senzill a ritme de reggae en el qual hi participa el productor musical barceloní Chalart58 i el segon és un veritable himne en favor de l’amor lliure. Un petit parlament per presentar amb molt sentit de l’humor els membres del grup i l’equip tècnic va servir a les Tanxugueiras per enfilar la part final del concert, en que van concentrar alguns dels seus millors temes, com ara Midas (Diluvio), una història sobre avarícia i dones fortes; Fame de odio (Diluvio), un veritable cop de puny sobre la taula reivindicant les dones (“Mando eu, eu son la guía”) i Malquerenza (Contrapunto), una cançó de desamor. Pel final, com a comiat, van deixar l’estupenda Seghadoras (Diluvio), una declaració d’amor per la terra, la llengua i la tradició i una feroç advertència per a qui les menystingui. I arriben els bisos, en que van interpretar Cambia todo, l’única cançó en castellà que van interpretar, que és una col·laboració amb el cantautor murcià Muerdo, Figa (Diluvio) i l’omnipresent, coneguda i potentíssima Terra (Diluvio). Cal remarcar l’excel·lent aportació dels músics Isaac Palacín amb la percussió tradicional i Iago Pico amb els ritmes electrònics, que el so va ser impecable i el disseny de llums, una filigrana, en un festival que a més ha tingut l’encert de mantenir la paritat en el cartell –característica que comparteix amb un altre magnífic festival com el de Peralada-, i no com d’altres del Baix i l’Alt Empordà, sense anar més lluny. Una hora i vint minuts després, Sabela, Olaia i Aida ens havien deixat exhaustos, però satisfets i impressionats per la seva força i virtuosisme. Efectivament,” viñeron pra quedar”.
Crònica elaborada en col·laboració amb la Revista Proscenium
Fitxa
Espectacle:Midas
Espai: Festival Porta Ferrada, 9 d’agost de 2022
Intèrprets: Tanxugueiras (Olaia i Sabela Maneiro, Aida Tarrío, Isaac Palacín i Iago Pico)
