Venien de ser una de les bandes triomfadores de la vetllada dels Premi Enderrock 2022 i els Zoo van triomfar també en la inauguració de l’edició d’enguany del Black Music Festival, un d’aquells cicles realment imprescindibles en el panorama cultural del país, dels quals se n’obtenen uns fruits ben saborosos. Era un triomf anunciat, perquè les entrades per assistir al concert dels de Gandia estaven exhaurides de feia uns dies i va ser la primera vegada des que es van aixecar totes les restriccions (menys l’obligatorietat de dur el morrió a l’interior), que la Mirona de Salt s’omplia de gent dreta! De gent saltant! I ballant! I muntant pogos com si no hi hagués un demà! Va ser emocionant.
La banda valenciana va anar per feina. Les intervencions del seu cantant, en Panxo, van ser les justes i tot va anar a velocitat de creuer durant el poc més d’hora i mitja que va durar tot. Zoo van fer una repassada a la majoria dels temes del seu darrer disc, Llepolies (2021), que van presentar ara fa un any, el març del 2021, però que tot just fins ara han tingut poques ocasions de mostrar en públic degut a la pandèmia i les seves restriccions. La meitat de la llista de concert la formaven cançons anteriors al darrer disc. Van començar amb Avant, Tir al ninot i La del futbol, totes elles de Llepolies, que van precedir la primera incursió en temes de discos anteriors, com Vull o Faena (Tempestes vénen del sud, 2014), per tornar a Llepolies amb Ei i reprendre el concert amb més temes anteriors, com la monumental La mestra (Raval) o Carrer de l’amargura (TVS).
L’inici de Tir al ninot, la segona cançó del recital, amb uns vents pontentíssims, és un dels millors inicis de tema de la banda i van situar de seguida al públic, que va rebre tot content i endollat La del futbol, que és un seguit de plantofades amb la mà oberta a l’esport rei, a “l’opi del poble”, als interessos econòmics que mouen l’alta competició i la corrupció que li és inherent. Durant la introducció de La mestra –al meu gust, dels millors, si no el millor tema del grup- va quedar clar que aproximadament una quarta part de la sala es dedicava a la docència, si s’ha de tenir en compte la resposta del personal quan Panxo va demanar quants mestres hi havia presents per, tot seguit, dedicar-los el tema. A ells i als de tots els Països Catalans. En començar el tema, un dels més coneguts del grup, el deliri.
La corprenendora Deixa’m que caiga (Llepolies), estranyament introspectiva en una banda que ens té acostumats al lema i a la pancarta –a Llepolies potser aquest és el canvi més destacat, sense abandonar el to festiu-, va precedir Camins, un tema que els Zoo van gravar en el Directe Barcelona (2019) amb intervenció d’Oques Grasses i al qual va seguir Correfoc, Presoners i un altre hit dels valencians, Cap per avall, tots tres de Raval (2017). A aquestes alçades el públic seguia de manera sonora fins i tot la melodia dels vents, cosa que va ser molt del gust d’en Panxo, que els ho va agrair. La lletra de Cap per avall sembla que cada vegada té més vigència i la crítica que fa respecte la vida política, social, econòmica i la història recent del País Valencià és demolidora.
Llepolies i Esbarzers (Directe Barcelona) van precedir una balada com Sereno (Llepolies), l’única cançó en castellà del darrer disc, i el ritme es va aturar una miqueta per entrar en la recta final del concert, en què van anar caient, una rere l’altra, Estiu, Corbelles (TVS), Impresentables, Ventiladors (Raval) i Tobogan (Llepolies). Les tres darreres van constituir una mena d’in crescendo que el públic va entomar amb una mena de bogeria col·lectiva, quan ja feia estona que alguns havien rebut ja diverses dutxes de cervesa i líquids diversos que creuaven l’espai i la núvia del comiat de soltera no s’hi veia de cap ull. Una vetllada memorable per inaugurar l’edició del 15è aniversari del Black Music Festival amb una banda en plena forma.
Crònica elaborada en col·laboració amb la Revista Proscenium.
Data: 4 de març del 2022, Sala la Mirona de Salt
Fotografies: Gemma Martz
