La caixa negra és percebuda, en cas d’accident aeri, com l’element clau per a l’esclariment de les circumstàncies de la tragèdia, mitjançant l’anàlisi de les dades que s’hi emmagatzemen. Habitualment es triga un temps a recuperar aquest element, que sembla indestructible, i quan malauradament hi ha un accident, seguim delerosos a les notícies els intents dels equips de rescat per recuperar aquell element imprescindible sobre el qual hi ha posades totes les esperances de saber exactament què ha succeït. L’espectacle N.EV.E.R.M.O.R.E., de la companyia gallega Chévere, funciona com una caixa negra de la catàstrofe ecològica provocada pel naufragi del petrolier Prestige el novembre del 2002. En aquest cas la caixa negra del teatre funciona com a metàfora i amplificador i trasllada al públic un gavadal d’informació sobre la tragèdia –documents, gravacions, etc...-, que es va conservar fins el 2020 en una altra mena de “caixa negra” que havia quedat emmagatzemada i sense obrir a la Casa de Cultura de Laxe, entre la resta del material de la plataforma A.C. Unha Gran Burla Negra, la protesta cultural del moviment Nunca Máis en el qual s’hi van implicar personalment força membres de la companyia dirigida per XRon.
La peça del grup Chévere, amb la necessària perspectiva que atorga el temps per a l’anàlisi d’un fet històric, permet al públic conèixer una versió dels fets força més fidel a la realitat que el discurs oficial –polític i mediàtic-, al qual confronta amb els fets esdevinguts. Disposa tots els elements, tots els punts de vista i els fets, per tal que el respectable, a vista d’ocell, es pugui fer una composició de lloc. El muntatge contraposa amb habilitat els testimonis en primera persona dels directament damnificats per la tragèdia, els pescadors i vilatans dels diversos poblets de la costa, també els voluntaris, amb el relat interessat ordit pels polítics que aleshores ostentaven el poder -la camarilla del PP del sinistre Aznar i la seva colla d’estómacs agraïts com Álvarez Cascos, Trillo, Rajoy i els seus hilillos o Arias Cañete - a base de mentides de gran calibre, amb el suport d’un aparell mediàtic i judicial que va funcionar i encara funciona com un corró.
Malgrat que durant força mesos després de la catàstrofe es va imposar la narració d’allò que passava realment, gràcies a l’enorme mobilització popular i a l’allau de voluntàries que van envair la Costa la Morte per ajudar en les tasques de recollida d’aquell verí quitranós, aquella realitat, aquella veritat, seria sepultada i substituïda posteriorment pel relat oficial, amanit amb una pluja de milions d’euros, engegat a partir del 2003 i que es va anomenar Plan Galicia: tot l’aparell polític, econòmic, mediàtic i judicial de l’Estat treballant conjuntament per assolir un únic objectiu. La post-veritat, allò que ara se’n diuen fake news, s’imposava i no seria la primera vegada que l’infaust ex-inspector d’hisenda recorreria a aquesta tàctica. Recorden la guerra de l’Irak amb les armes de destrucció massiva? I l’11-M?
Cap responsable polític amb responsabilitat en la catàstrofe, cap, ha estat condemnat, perquè cap no va anar mai a judici. Els únics a qui es va jutjar va ser al capità i al cap de màquines del Prestige i, com a cap d’esquila, al director general de la Marina Mercant gallega, José Luís López Sors. Els tres processats van resultar absolts. També el govern espanyol ho va ser, malgrat haver passejat el buc migpartit regalimant cru per l’oceà fins al seu enfonsament definitiu, per pura incompetència, la qual cosa va agreujar els efectes del desastre. Mentre el Prestige vessava fuel (fins a 63.000 tones) tot el consell de ministres era de cacera o gaudint d’aquell cap de setmana. L’enfonsament es va produir el 19 de novembre i la Marea Negra va durar fins el 10 de desembre. El cost de neteja s’estima en 12.000 milions de dòlars, la catàstrofe més costosa de la història després de Txernòbil i del transbordador Columbia.
Chévere vincula aquella tragèdia amb l’actual pandèmia a partir d’un fet significatiu: quan el 2020 es va declara l’estat d’alarma, constatada l’escassetat d’equips de protecció individual (EPI) als equipaments sanitaris, es va fer una crida a la població de la zona que encara guardava els EPIs de l’època del Prestige, que aleshores els van protegir del chapapote, per tal que els cedís per protegir al personal sanitari del virus. La companyia llança al públic la pregunta de si el naufragi del buc va ser quelcom més que una catàstrofe ecològica, si no va ser un avís del que havia de venir.
El llenguatge artístic de la companyia segueix tradicionalment directrius del teatre documental (verbatim) i aquesta peça és una mostra de la sublimació del mètode, perquè la narració i el text es construeixen a partir d’entrevistes i diversos documents amb què XRon basteix una dramatúrgia esplèndida, amarant-la d’un proverbial sentit de l’humor. En aquesta coproducció de Chévere i del Centro Dramático Nacional, els intèrprets, a més d’encarnar amb virtuosisme el reguitzell de personatges que habiten la peça, creen l’univers sonor de l’espectacle –ideat per Xacobe Martínez Antelo-, al més pur estil del ràdio-teatre, recreant manualment amb diverses tècniques ara el fregit típic de les interferències electrostàtiques de les comunicacions per ràdio, ara el soroll del motor d’una barca, la remor de les petjades per la platja o la fressa dels rotors d’un helicòpter. Tot està apamat en un engranatge perfecte al servei de la representació, com també una acuradíssima escenografia –Carlos Alonso, amb una primotera il·luminació de Fidel Vázquez- que és tot un impacte visual, creant un joc sorprenent amb nombrosos paraigües, matalassos, i les barres motoritzades del teatre.
La perspectiva que dona el temps, la distància, permet que espectacles com aquest funcionin, que siguem capaços de reconstruir la memòria històrica situant cada peça al seu lloc correcte i poder així fer una interpretació dels fets més lúcida i més propera a la realitat. Cal destacar que aquesta funció, per primera vegada al Teatre Municipal, va ser accessible per a persones amb diversitat funcional, de manera que va incloure subtítols, audiodescripció, bucle magnètic individual i so amplificat amb auriculars. Per moltes funcions més!
Crítica elaborada en col·laboració amb la Revista Proscenium.
Idea i creació: Chévere.
Dramatúrgia i direcció: Xron.
Intèrprets: Manuel Cortés, Miguel de Lira, Patricia de Lorenzo, Borja Fernández, Mónica García i Arantza Villar.
Espai escènic: Carlos Alonso.
Espai sonor: Xacobe Martínez Antelo.
Vestuari: Uxía P. Vaello.
Il·luminació: Fidel Vázquez.
So: Xurxo Pinheiro.
Art i muntatge: Quique Martínez.
Documentació: Xron, A.C. Unha Gran Burla Negra.
Sala i data: Teatre Municipal de Girona, 22 de gener de 2022
