Als 5-6 anys un company de classe em va aixecar la faldilla a la fila del pati i la meva resposta va ser una bufetada. Em van castigar a mi. Mai més vaig voler anar amb la meva faldilla preferida.
Als 8 anys recordo estar desparant la taula a casa la meva àvia paterna, mentre tots les homes de la família –sense excepció- eren al sofà rascant-se les pilotes. Vaig preguntar i la resposta va ser “això és casa meva i aquí sempre s’ha fet així; si no t’agrada ja saps on és la porta”. Vaig marxar en un atac de dignitat, seguida per la meva mare.
Als 10 anys tornava cap a casa amb una amiga, sortint del cau dels dissabtes al poble. Era hivern i es feia fosc aviat. Ens en vam adonar que ens seguien dos homes i vam apretar a córrer. Quan vam aconseguir entrar al portal els vam tancar la porta als nassos. S’havien posat a córrer darrera nostre. Els adults propers s’ho van prendre com una broma de mal gust: “només us volien espantar”.
Als 12 anys vaig tenir la meva primera regla, i el comentari d’un familiar va ser “ara has de tancar bé les cames per evitar problemes”. En aquell moment no vaig saber què volia dir, ho vaig descobrir uns anys més tard.
Quan vaig començar a tenir relacions sexuals (consentides totes) vaig haver d’aguantar, i acceptar com a normal, que se’m qüestionés per viure una sexualitat plena, conscient i volguda. Era una “guarra, porca i puta”, com segurament ha passat a la gran majoria de dones que estan llegint això.
Als 16 anys, en una discoteca, un noi bastants anys més gran que jo va aprofitar que havia begut per portar-me al cotxe “a descansar” i fer-me fotografies mentre dormia, que després va compartir amb alguns coneguts. Ningú el va qüestionar a ell. La que va ser jutjada per descuidada i poc curosa vaig ser jo.
Als 17 anys vaig seure davant un ginecòleg que em va tractar d’immadura i irresponsable per demanar-li les meves primeres pastilles anticonceptives. Tenia parella estable i sembla que això va ser l’única cosa que el va “tranquil·litzar”. La tutela d’un home em feia semblar menys irresponsable als seus ulls.
Als 18 vaig començar a treballar servint copes de nit per pagar-me els estudis i la vida a Barcelona. M’exigien faldilles curtes i talons altíssims malgrat estar 7 hores de peu.
Als 19 o 20 tenia una feina d’estiu on anava vestida amb màniga llarga i pantaló llarg a ple agost, condicionada pels comentaris fastigosos del meu superior el dia que portava faldilla. Vaig agafar la baixa. La resposta d’una familiar adulta, entre rialles, va ser “és que amb una faldilla davant la temptació és massa forta, teniu la pell molt fina avui en dia”.
Als 22 vaig discutir amb una parella que em va obligar a practicar-li sexe oral mentre jo plorava com a condició per a fer les paus. Buscava la sensació de sotmetre’m i dominar-me. Aquell dia es va acabar la relació.
Més o menys a la mateixa època van venir al pis d’estudiants uns amics d’uns amics, i quan va arribar l’hora de marxar un d’ells em va dir que no marxaria fins que no li fes un petó. Ni tan sols l’amenaça de trucar a la policia si no sortia de casa meva li va servir per espantar-se; van haver de ser els seus amics qui se’l van endur .
Als 24 vaig ser mare per primera vegada, i als 26 per segona. En totes dues he donat el pit on, com i quan els nadons han volgut. No sense haver d’aguantar mirades indiscretes, comentaris sota-barbeta o adults ofesos per treure’m la teta allà on a mi i als meus fills ens semblava bé.
He practicat topless tota la vida -per comoditat, per contribuir a la normalització del cos de les dones i perquè em dóna la santíssima gana-, i en algunes ocasions m’he hagut de tapar “per a no ofendre” a familiars propers; rebent el missatge implícit que el meu cos nu és una falta de respecte.
Passats els 30 segueixo demanant a les meves amigues que m’avisin de la seva arribada a casa quan tornen soles. Perquè totes sabem que els carrers segueixen sense ser un espai segur per a nosaltres.
Estic convençuda que qualsevol dona del meu entorn podria fer un exercici de memòria semblant.
El pitjor de tot plegat és que la majoria de nosaltres hem viscut –i seguim vivint- situacions que ens han ensenyat a percebre com a normals, i que per descomptat no ho són. Seguim rebent una insuficient educació sexual i afectiva, i segueixen estant socialment acceptats molts comportaments que ens denigren, ens humilien i ens posen en perill. I aquesta és la primera pedra d’una cultura de la violació que segueix generant un problema gravíssim aquí, a casa nostre, en ple 2021.
