Dubtes existencials

Des de sempre, he tingut dubtes existencials. Ja, només de néixer, vaig pensar: què hi cardo jo aquí? I a partir d’aquí ja no vaig deixar de dubtar, sobre l’existència, mai més. Quan tenia 3 anys, em preguntava per què el meu veí tenia una cosa que li penjava de l’entrecuix i jo no. Em semblava una gran injustícia.

A l’adolescència em van venir les típiques pors de “em quedaré sola al món i el noi que m’agrada no va per mi” (el que es coneix actualment amb el nom científic “el meu crush”). Quan tenia 30 anys, em van venir el grans dubtes, que ens vénen a tots tard o d’hora, de per què la pell perd brillantor i fermesa i per què, quan dic adéu movent el braç, la pell que cobreix els tríceps sembla la papada d’un gall dindi dansant al seu aire.

Però res comparat amb el gran dubte existencial que he encetat amb l’entrada a la quarantena (la quarantena d’edat, no la de la covid-19). Eccolo qua: quan els bancs diuen que et cobren un tant al mes per fer el manteniment de la targeta, què volen dir exactament? Què li fan a la targeta? Des que vaig fer 40 anys, ara fa més de 9 mesos, que hi penso obsessivament. No dormo a les nits. He deixat de menjar xocolata entre àpats (ara només menjo 3 tauletes de xocolata abans d’anar a dormir i prou). He buscat informació a les xarxes socials i a la Viquipèdia; he trucat les meves amigues per preguntar-los si sabien alguna cosa sobre el tema; fins i tot he obert un llibre per veure si en podia treure l’entrellat. Què carai li fan a la targeta? L’envernissen? La netegen amb un abrillantador? Li fan fer exercicis regulars? Flexions? Abdominals? Li fan fer esquats? La porten al psicoanalista perquè s’alliberi de tot l’estrès que pateix al llarg del mes? Tant entrar i sortir de la ranura del caixer, ha de ser estressant per força. No entenc com ningú s’ha adonat abans de l’esgotament que pateixen les targetes bancàries al nostre país. I si és així, trobo que paguem poc pel seu manteniment. Crec que hauríem de ser més solidaris amb elles i donar un tant per cent del nostre salari als bancs perquè puguin tenir tota la cura que es mereixen les nostres targetes. Igual que fem amb l’església quan fem la declaració de la renda i marquem la casella per donar-los una part dels nostres diners a gent necessitada com els cardenals, els bisbes i el Vaticà. La gent honrada i amb valors altruistes s’ho mereix tot i més.

No ho sé, vosaltres què creieu que fan a les targetes per mantenir-les? Jo ja no sé on més buscar respostes.