48 dies tancat i un corrent: crònica d'una cursa en confinament

Quan ets petit ets lliure. Evidentment que al ser gran ho ets també, però de diferent manera. Durant la infantesa pràcticament no tens càrregues; tot és jugar, aprendre i divertir-se. La imatge més present que tenim dels nens és com corren pel pati, el carrer i per casa. A mesura que ens fem grans perdem la capacitat d'arrencar-nos a córrer pel carrer sense semblar bojos i el running, jogging o 'comcaraiselivulguidir' és una bona manera de mantenir viu l'esperit de joventut.

Avui després de 48 dies tancat a casa m'he despertat a les 6:15h per anar a córrer. Si bé és cert que la meva passió és el paddle surf, no m'he pogut estar de veure sortir el sol mentre m'enfundava la roba d'esport disposat a trepitjar l'asfalt.

El matí era fred a Salt i la proximitat de casa meva amb l'Hospital Santa Caterina converteix el barri en una zona bastant concorreguda. Després de les primeres passes a ritme lent he girat la primera cantonada en direcció al Parc Hospitalari Martí i Julià. M'he creuat amb tres persones que al sentir les meves passes s'han apartat com si d'un violador em tractés. Les mirades eren d'incredulitat i desconfiança. Mig quilòmetre més enllà m'he topat de cara amb dues noies, que han somrigut al creuar-se amb mi, més contentes d'observar que la normalitat es va recuperant que no pas de veure les meves pintes.

No ha estat fins passat un quilòmetre i mig que he pogut veure un altre company corrent. L'he intentat saludar des de l'altra banda del carrer però m'ha ignorat. Concentració o antipatia? Mai ho sabré, però la veritat és que en condicions normals jo també hauria ignorat qualsevol persona que em saludés mentre corro pel carrer. Som runners, no motoristes amb una Harley Davidson entre les cames.

A l'alçada de les EUSES una furgoneta del servei de neteja de Salt s'ha aturat per recollir la brossa d'una paperera. Al veurem ha deixat de buidar-la i se m'ha quedat mirant. En passar pel seu costat m'ha dit "Así me gusta, suda cabrón". O potser ha dit "campeón". Pel cas, m'ha semblat entranyable i he aixecat la mà en senyal de que l'havia sentit.

Superats els dos primers quilòmetres la festa s'ha acabat. Dolor a les espatlles perquè duia una postura massa rígida, palpitacions, falta de respiració (soc asmàtic i al·lèrgic, no és la millor de les ocurrències córrer en plena primavera) i 'flato'.

La meva "súper marca": 2,08 quilòmetres amb un temps de 11 minuts i 45 segons. Soc conscient que és dolentíssima i impròpia d'un gran esportista com jo (ehem) però tanmateix això és com les olimpíades: el més important és participar.