El tall a l'AP-7 a Girona Sud d'ahir va començar a les sis de la tarda però no va adquirir un aire íntim fins ben entrada la nit. Els concentrats eren persones que formaven diversos grups separats entre ells per edats, orígens i estatus social, però tots amb un denominador comú; l'anhel de mostrar el seu desgrat amb l'estat espanyol i la sentència del Tribunal Suprem contra el Procés.
El primer punt àlgid de la nit va arribar quan Txarango es va presentar per sorpresa al tall per començar un mini concert entre les fogueres. La seva actuació a les dotze de la matinada va fer un petit efecte crida portant més manifestants fins a l'autopista. Molts anaven despistats i intentaven trobar el lloc exacte de la concentració, mentre d'altres més espavilats tenien les coordenades facilitades a les xarxes per Tsunami Democràtic.
L'accés a l'autopista era d'allò més senzill a través del pont que uneix Salt amb el polígon de Montfullà. Només calia escalar un petit turó de terra però, malgrat tot, els més ansiosos decidien enfilar-se per les tanques metàl·liques.
Fins a dotze fogueres disposades al llarg de la calçada escalfaven els manifestants. Els més propers al pont escoltaven música, ballaven i cantaven. D'altres asseguts en rotllana davant el foc s'escalfaven i uns pocs intentaven dormir a l'interior dels seus vehicles atrapats per la manifestació però, probablement, sense gaire èxit. Com més et desplaçaves cap al nord del tall, més fosc era el camí i menys fogueres et trobaves. Els que decidien passar-hi allà el seu temps el dedicaven construint noves barricades amb arbres tallats, tanques arrencades de l'autopista i qualsevol material que es poguessin trobar.
"Hem de mirar que demà al matí vingui més gent" comentava un noi jove que rebia com a resposta els "si" enèrgics dels seus companys. "Jo he avisat als meus pares que no m'esperin avui i que demà vinguin a portar-nos esmorzar", replicava un segon. La conversa continuava mentre pel seu voltant passaven altres manifestants il·luminant la calçada amb la llanterna dels mòbils sense saber ben bé on es dirigien ni què buscaven.
Absent a totes aquestes converses un home onejava una gran estelada al capdamunt del pont. "Ja som aquí, ja som aquí, els mateixos, que aquest matí" cridava entre les rialles de la gent que l'envoltava. "Senyor, millor marxi a casa a dormir", li llençava un poca-solta corprès de vergonya aliena. Ell, fent cas omís seguia onejant la seva flàmula amb alegria al cant de "visca el pa, visca el vi, visca la mare que ens va parir!".
Poc li va durar l'alegria a aquest home com animador. Només el temps que un altre grup aconseguís arrencar un petit generador elèctric per posar en marxa una treballada "disco mòbil" que deixava anar ritmes de reagge i música electrònica. Amb una de les bases rítmiques fins i tot es van atrevir a improvisar una cançó que resava "los catalanes, hacen cosas!", emulant a Mariano Rajoy en un altre de les seves lamentables intervencions en un vídeo promocional del Partit Popular que ha passat a la història.
Als laterals de la carretera hi havien encara alguns dels instruments musicals que Txarango havia utilitzat, molt a prop també alguna cuina de càmping gas i queviures. La veritat és que pel mig miler de concentrats les racions es veien clarament insuficients i més d'un se'n va adonar. Un exemple fou una dona d'uns 50 anys que es va apropar creuant el camp del darrera l'autopista damunt un patinet mentre carregava dues bosses gegants. Al seu interior hi duia menjar i begudes que amb dificultat va aconseguir traslladar fins al tall superant el turó de gespa que, a aquella hora de la matinada, estava humit i patinava considerablement.
La nit es prometia freda i llarga per a tots, mentre que també tensa per els que tenien la mirada posada en l'endemà esperant la visita de les forces de seguretat. El dimarts les càrregues van començar pels voltants de les vuit del matí amb gas pebre. Avui potser serà amb pilotes de goma. Sigui com sigui Tsunami Democràtic ha aconseguit mobilitzar i bloquejar un país sencer, fet que té molt mèrit.
Però més mèrit té encara el aconseguir unir en harmonia una munió d'estranys en la nit que ni Frank Sinatra hauria pogut imaginar mai ni en el seus somnis més salvatges.
