David Ruiz.- Pels que ja sobrepassem la quarantena, el nom de Faemino y Cansado va associat a la nostra llunyana joventut. El duet còmic va iniciar la seva carrera professional a inicis dels vuitanta fent espectacles als carrers de Madrid, per passar més tard a omplir bars i petits teatres amb uns xous de monòlegs i diàlegs amb un segell molt característic: un humor a mig cavall entre el fet absurd i surrealista. Les seves primeres aparicions, al mític programa de televisió "La bola de cristal", els va acabar de consagrar. D’això ja fa quasi quaranta anys i segueixen com si res.
Aquest passat dissabte, els coneguts comediants tornaven a la ciutat dels detalls per presentar al Teatre El Jardí el seu nou xou, "Quien tuvo, retuvo". Tot i la pobra mitja entrada, deguda segurament a la programació de l’acte pensada més aviat amb les natges, el duet madrileny va hipnotitzar amb la seva xerrameca inigualable, amb les seves bromes semàntiques i amb un ampli repertori d’inequívocs hilarants. Si Salvador Dalí s’hagués aixecat de la seva tomba, on sigui que està, els hagués anat a veure i els hagués aplaudit fins a sagnar. Poc més d’una hora i mitja de parlaments desglossats en dos diàlegs i una mena d’entreacte amb gags més breus i concisos, com el de “El corredor de bolsa” i “La actuación del hombre invisible”, entre altres, que van fer les delícies d’un públic entregat des del primer minut. Perquè per admirar i passar-s’ho bé amb Faemino y Cansado, això sí, s’ha de tenir un gust per un humor més pujat, més intel·ligent, que sens dubte recorda als grandíssims Tip y Coll, fet aquest que constata un relat de l’espectacle molt pensat, dissenyat quasi al mil·límetre, encara que no ho sembli en aparença.
Contràriament, els amics de l’home “Tuporaqui”, sempre han arrossegat una mal entesa fama de mestres de la improvisació, una virtut que és cert que posseeixen però que és tan sols una eina complementària emprada només per arrodonir l’immens treball de fons que, s’intueix, hi ha al darrere. De fet, en algun moment de l’espectacle posaven l’accent sobre el procés creatiu, recordant l’enveja sana que sempre han professat als seus amics de El Tricicle: “Amb un gest sempre es ficaven el públic a la butxaca; per assolir aquest nivell, aquesta connexió amb la gent, amb improvisació, només, no en fas prou”.
En definitiva, veure Faemino y Cansado parlant tot trepitjant-se però amb un inexplicable ordre, fent-se entendre tot i l’estupidesa de la majoria de les seves narracions, oscil·lant entre les bromes filosòfiques-existencials, acudits negríssims o l’entronització de l’onomatopeia com a sketch brillant, és sempre un autèntic delit pels que estimem l’humor, ja no només com a gènere de consum, sinó sobretot com a forma d’entendre la vida.
