Les millors veus negres del jazz i el soul connecten amb el públic de Peralada

El cap de cartell ahir al Festival Castell de Peralada era l’americà Gregory Porter, el gran cantant jazz que triomfa als Estats Units i Europa, no obstant el seu taloner, el jove soulman Myles Sanko va estar pletòric en la seva actuació, la tercera a Catalunya i la segona a la comarca de Girona després del Black Music Festival passat.

Sanko, amb la seva banda, va tocar temes sobretot del seu últim disc i va versionar a Marvin Gaye amb les cançons de Mercy me i Going on. No és d’estranyar que tingués pràcticament el mateix temps que Porter (50 i 60 minuts respectivament), ja que la qualitat que va demostrar va ser digna de tenir un concert només per a ell. 

Peralada, una “coral de soul”

El soulman tenia una posada en escena elegant però desenfada, no va parar de moure’s per l’escenari apartant-se el cable del micròfon, ballant i dirigint-se al públic amb un somriure i una mirada trapella. Se’l podia veure gaudir sobre l’escenari. Amb tot, va aconseguir crear el que ell anomena un “cor o coral de soul”, interactuant amb el públic perquè aquest fes les repliques del seu single Forever Dreaming creant una atmosfera màgica que segons ell mateix diu que permet a tothom “formar-ne part”.

El concert del taloner va anar pujant de nivell a mida que anava passant el temps per finalment deixar el públic amb els ànims ben alts abans d’escoltar Gregory Porter.

Un Greogry Porter a l’alçada

Després de l’actuació d’un bon taloner, l’artista principal té la dificultat afegida de no baixar el clima que el seu predecessor ha aconseguit. Per sort, Porter amb la seva serenor, somriure, talent i la virtuosa banda que l’acompanya no van decebre.

El quartet de músics i el vocalista van donar-ho tot i més. Com és habitual i ja es coneix dins els cercles musicals, el virtuós saxofonista Yahosuke Satoh, va acaparar l’atenció i deixar la boca oberta de tothom mentre feia els seus solos, així com també ho va aconseguir, però amb menys mesura, el pianista Chip Crawford.

Porter va estar a l’alçada de les expectatives i va sorprendre a l’auditori cantant un “Quizás, quizás, quizás” al bis en un castellà, per cert, realment ben pronunciat.

Diferencies estilístiques que sumen un bon resultat

El contrast entre Myles Sanko i Gregory Porter va ser evident; un més jove que l’altre (35 i 43 anys), un més aviat petit i l’altre corpulent, un amb la veu greu i l’altre més aguda i transparent, un amb la mirada trapella i divertida i l’altre dolça i penetrant. Ara bé, els dos van tenir en comú la posada en escena elegant, l’escalf del públic i l’oferiment d’una actuació que feia goig de sentir.