15 anys han hagut d’esperar els gironins per a poder veure Rufus Wainwright actuar damunt un escenari en presència de més músics després de la seva primera aparició l’estiu del 2010 al Festival Jardins de Cap Roig, pocs mesos després de la mort de la seva mare, on va oferir una actuació intimista i carregada de melangia. Ahir, a l’Auditori de Girona i acompanyat per la GIO Symphonia, el canadenc va trepitjar un escenari ple d’ornamentació floral amb motiu del Temps de Flors i desgranar un ampli ventall de versions d’artistes diversos i també composicions pròpies en la que va ser la seva única actuació programada d'aquest espectacle a Catalunya.
“Estic molt content de tornar a ser a Girona, on em sento com a casa. Ja és la tercera vegada si no vaig errat que actuo aquí”, va dir l’artista rememorant el seu pas per l’Auditori els anys 2016 i 2023, per deixar pas als compassos inicials de “How Deep is the Ocean” d’Irving Berlin (1932) i que han versionat tants altres artistes com Guy Lombardo, Bing Crosby, Frank Sinatra, Diana Krall o Billie Holiday. Dempeus davant el micròfon, engalanat amb uns pantalons blancs, una americana negra i un mocador florejat, Wainwright va arrencar els primers aplaudiments i llàgrimes de la nit entre el públic.
A partir d’allà el compositor va oferir un repertori deliciosament escollit dels seus anteriors àlbums; “The Art Teacher”, “Early Morning Sadness”, “Cigarettes and Chocolate Milk”, “Going to a Town”, “Argentina”, “Poses”, “Hatred”, “Montauk”, com també “Old Song”, que apareixerà en el seu pròxim llarga durada.
Entremig Wainwright va posar-se en la pell de Marlene Dietrich per emular el seu conegut “Illusions” com també a la de Leonard Cohen versionant “Who By Fire” i “Hallellujah”, aquesta última amb l’ajuda del públic. També va cantar en italià, “E Poi” de Mina (1973) i en francès “Excursion à Venise” d’Anna McGarrigle, que era la seva tieta.
En aquell passatge en homenatge a la família va ser el seu torn per emocionar-se. “La meva mare va morir fa 15 anys, cosa que em va afectar, però passats 10 anys va ser quan em vaig enfonsar de debò. Ara estic bé malgrat que encara sento tristesa, cosa que va molt bé per cantar”, va dir l’artista abans d’interpretar dues peces compostes per la seva mare i que li van fer saltar les llàgrimes. “La segona és la més bonica de totes i, òbviament, la va dedicar al meu pare”, va bromejar abans d’interpretar “Go Live” (1976).
Rufus Wainwright va rematar la nit amb “La Complainte de la Butte” de Jean Renoir (1955) i que es va popularitzar amb el film “Moulin Rouge” (2001). El públic el va acomiadar amb una gran ovació dempeus, la més exultant i monumental que ha viscut el canadenc en les seves nombroses visites a terres gironines que es resumeixen en Cap Roig (2010), Auditori de Girona (2016), dues al Festival Castell de Peralada (2018 i 2021) i de nou a l’Auditori de Girona el 2023.
