Aquest cap de setmana divendres 7, dissabte 8 i diumenge 9 d’octubre (cada dia a partir de les 20 h), el Centre Cultural Il Faro-Spazio d’Arte e Cultura Italiana de Platja d’Aro (Av. Costa Brava, 12) acull l’exposició temporal dedicada a l’antiga discoteca Maddox de Platja d’Aro (la inauguració és avui a les 20h a càrrec de l’escriptora Rosa Regàs). També en que s’anomena Maddox Experience, un cop finalitzi la mostra física, la mateixa serà la primera discoteca projectada al Metavers.
L’espai recupera l’estètica, la il·luminació i la música del local i un selecció d’imatges fotogràfiques entre un fons de 4.000 imatges (dels fons de Colita, de Pablito o de Sebastià Martí Calvo), que recullen imatges de moments històrics o quotidians del local, i que donen testimoni de les festes, espectacles concursos i personatges (Dalí, Pla, Julio Iglesias, Serrat, entre daltres) que hi van fer estada. També objectes diversos, les vinyetes sobre el local de Muntañola o Cesc o un record de pel·lícula Palabras de amor, d’Antoni Ribas, gravada en part al local l’any 1968. També la relació del local amb Bocaccio Barcelona i amb la seva discoteca germana, la italiana Piper 2000, projectada pel mateix arquitecte, Vicente Carmenati.
Dissabte 8 d’octubre (12 h) també al centre cultural Il Faro, taula rodona El Metavers: recuperar el passat per projectar-nos al futur, amb la participació d’Ángel Pérez, antic disc-joquei de Maddox; Daniel Regàs, fill d’Oriol Regàs -promotor de la discoteca-; Albert Anta del Centre de Blockchain de Catalunya; Pol Esteve, arquitecte i investigador de la University College London; Mey Glez vídeo-dissenyador; moderat per Emanuela Carmenti, Presidenta d’Honor de la Cambra de Comerç Italiana CCIB.
L’exposició vol ser un preludi de la projectada a Barcelona per a l’any 2023, i l’edició d’un llibre commemoratiu. Un conjunt d’accions organitzades per Camera Italiana-Delegació Girona i Il Faro amb el patrocini de l’Ajuntament de Castell d’Aro, Platja d’Aro i S’Agaró, l’Arxiu Carmenati, INSPAI i Damm; i la col·laboració de IED, CBCAT i el Departament de Cultural de la Generalitat de Catalunya.
El llibre Nit d’Aro. Seixanta anys de discoteques i sales de festa a Platja d’Aro, de Xavier Castillón, editat per l’Ajuntament com a primer volum de la col·lecció de monografies locals dels Premis de Recerca Local Jordi Comas, recull els orígens i evolució de la discoteca en capítol titulat Del Cielito Lindo a Maddox:
“Molt lentament, el país es va anar recuperant dels desastres de la guerra, de l’autarquia i l’aïllament internacional, i també Platja d’Aro va començar a posicionar-se com a destí turístic pioner, que a mitjan anys cinquanta ja comptava amb diversos hotels –el Costa Brava, el Miramar, el Japet, el Mare Nostrum– i un bar situat a l’extrem nord del poble, anomenat Cielito Lindo, com la popular cançó mexicana.
El Cielito Lindo sempre estava "animat pels banyistes i visitants", com informava el diari Los Sitios de Gerona, en una espècie de publireportatge sobre els encants de Platja d’Aro publicat el 14 d’agost de 1954. El Cielito Lindo era el "lloc més capritxós de Platja d’Aro", com se’l definia un any després en el suplement Costa Brava de Los Sitios. "És francament deliciós l’ambient que es gaudeix en el seu recinte, tant a les hores del bany com a les nits, durant les festes mundanes que s’hi celebren", s’afirmava en aquest suplement clarament propagandístic, publicat el 31 de juliol de 1955.
El Cielito Lindo es va transformar posteriorment en el local d’estiu de la boîte barcelonina Atelier, que va ser inaugurat el 22 de juny de 1956 "després de cloure la temporada d’hivern a Barcelona". "Àmpliament conegut, Atelier va significar sempre una nota distingida en l’ambient nocturn barceloní, principalment per la novetat singular d’aquell local, d’acord amb el significat en francès de taller o estudi de pintor a semblança de les golfes parisenques.
A Platja d’Aro s’han utilitzat gairebé tots aquests elements i s’ha aconseguit crear, a l’aire lliure i en un lloc pròxim al mar, una atmosfera d’encanteri, tant per la seva original instal·lació com per la fantàstica il·luminació que adorna el recinte", com es va descriure a Los Sitios, on també s’afirmava que a la inauguració "va acudir una nombrosa i distingida concurrència, molta de la qual arribada de Barcelona". "La primera festa nocturna del gran món va discórrer meravellosa i encantadora, amenitzada amb les agradables melodies de dues orquestres de notable renom de la ciutat comtal", acabava la petita crònica de l’esdeveniment social.
L’any següent, 1957, a principis de juliol, al recinte que havia ocupat l’Atelier va obrir les seves portes un "coquetón night-club" anomenat Jamaica. "Aquest bellíssim local de diversió s’apresta a oferir al públic els millors al·licients sota la direcció i l’orientació del seu nou arrendatari, el senyor Pujol. Diàriament, la distingida concurrència del Jamaica gaudeix de l’ambient encantador i alegre en què s’uneixen les audicions de suggestius ballables amb un servei de bar moderníssim", va escriure un anònim periodista de Los Sitios en una breu nota mundana.
El 12 de juny de 1963, al mateix paratge del Cielito Lindo, l’Atelier i el Jamaica, a la zona de la punta d’en Ramis, es van inaugurar les instal·lacions de l’Aro-Club, amb una "original piscina, la suggestiva cascada, les atalaies magnífiques que dominen molts quilòmetres de la nostra costa". L’Aro-Club, un lloc ideal tant per banyar-se com per ballar, prendre l’aperitiu i fer vida social, va ser una iniciativa de l’empresari Eladio Balletbó, i a la seva inauguració va assistir el nou delegat provincial d’Información y Turismo, el dirigent falangista José María García-Cernuda Calleja (1917-2009), nét de l’escriptor i editor de contes Saturnino Calleja –el de l’expressió popular ¡Tienes más cuento que Calleja!– i pare de la periodista Pilar Cernuda. El delegat tot just havia pres possessió del càrrec el 28 de març del mateix any.
Aquesta no seria l’última transformació que viuria aquest privilegiat racó turístic: el juny de 1967, al recinte de l’Aro-Club, es va inaugurar "amb una festa apoteòsica" el night-club Maddox. Així de bé en parlava Los Sitios: "No és un night-club més dels que s’han instal·lat en el nostre ambient turístic. Maddox enlluerna i sorprèn per la seva originalitat i grandesa de mitjans utilitzats en una obra tan superba". El cronista també constatava que Maddox havia agradat "a la majoria del turisme de parla francesa que freqüenta Platja d’Aro i també als espanyols que van acudir convidats a la inauguració".
Pocs mesos abans, Oriol Regàs havia inaugurat a Barcelona el seu emblemàtic Bocaccio, concretament el 13 de febrer de 1967, i tot i que el local "funcionava com una seda i no necessitava altres projectes per sentir-me actiu", com escriu en les seves memòries, Regàs va pensar que "per a la temporada estiuenca estaria bé obrir una discoteca fora de Barcelona, i més concretament a la Costa Brava, destí de moda a finals dels seixanta". "Em vaig fixar en Platja d’Aro, on ja triomfaven altres locals nocturns com ara Tiffany’s i Paladium", recorda el senyor Bocaccio a Los años divinos. Regàs va triar Maddox, "una discoteca en declivi que els seus propietaris, el doctor José Casajús i Eladio Balletbó, ens van proposar rellançar".
Mentre altres locals nascuts en la segona meitat dels anys seixanta, com ara Tiffany’s i Paladium, apostaven decididament en els seus orígens per una clientela internacional i amb un cert poder adquisitiu, Maddox es va obrir de seguida a un públic més jove, tan estranger com autòcton, com ho demostren també les actuacions que s’hi van programar a l’època de Regàs: grups de rock i de soul, que convertien sovint Maddox en una gran sala de concerts amb llums psicodèliques i la música sonant molt forta.
En un lloc així és difícil imaginar un client habitual com, pel que sembla, ho era l’escriptor Josep Pla, que en aquella època ja superava els setanta anys, però que, per les fotografies que es conserven del seu pas per Maddox, s’hi trobava en la seva salsa. "Algunes nits rebíem la visita de l’escriptor Josep Pla. Venia de Llofriu acompanyat del seu amic Joan Sagrera. Llançava una mirada incisiva al sarau de la discoteca i, tot seguit, ens instal·làvem en el meu petit despatx del mateix local. Allà manteníem interessants converses", escriu Regàs a Los años divinos.
A més de contractar "més de mitja dotzena de ballarines perquè des dels pòdiums animessin la festa", Regàs també va fitxar com a relacions públiques i director de Maddox el periodista gironí Josep Maria Bartomeu (1945), que fins i tot va publicar a Los Sitios amb una certa regularitat una columna titulada A la sombra de la costa. Oído en Maddox ─en realitat no posava el nom de la discoteca, sinó el seu logotip─, on explicava justament les xafarderies i comentaris sobre famosos i altres temes que "s’escoltaven" a les nits de Maddox, amb un to confidencial semblant al que feia servir també, més o menys a la mateixa època i al mateix diari, el popular periodista i fotògraf Pablo García Cortés (1922-1999), més conegut com a Pablito, a Los ecos de la Costa Brava contados por Pablito, on explicava les seves intenses nits amb un estil molt col·loquial i directe.
Josep Maria Bartomeu recorda que, a la seva època, bona part del personal de Maddox procedia de Bocaccio: "Tots els cambrers provenien de Bocaccio i treballaven a l’hivern a Barcelona i a l’estiu a Platja d’Aro. De fet, el cap de personal els oferia anar a Maddox com una espècie de premi, perquè s’hi donaven bones propines. Llavors un cubalibre costava 75 pessetes i el tiu que volia quedar bé amb la nena donava al cambrer 100 pessetes i li deia: “Queda’t el canvi!”. En aquell moment un litre de benzina costava 10 pessetes". A més de Josep Pla, Bartomeu també recorda que Salvador Dalí va visitar Maddox dues o tres vegades, però era més freqüent la visita del no menys excèntric Manuel Bisbe, el popular Gitano de la Costa Brava, sempre disposat a animar les nits pel seu compte.
I Bartomeu continua fent memòria: "Regàs em va posar el repte d’omplir la discoteca també a l’hivern. Vam començar els diumenges a la tarda i després també els dissabtes, intentant atreure públic d’arreu de les comarques gironines. Fèiem anuncis a la ràdio, però sobretot grans enganxades de cartells en totes les parets que trobàvem lliures. A més, teníem l’estratègia de repartir targetes de visita amb l’anagrama de Maddox entre noies maques i simpàtiques, amb aquest text: "Cuando usted pida su consumición, entregue esta tarjeta. Está invitado por la empresa". I darrere de les noies venien tots els homes, que de seguida acabaven amb les invitacions i començaven a fer consumicions de pagament, perquè després podien conduir borratxos, no com ara [riu]".
I Bartomeu va aconseguir omplir Maddox també a l’hivern, fins al punt que alguna nit es va superar àmpliament l’aforament de 850 persones que legalment tenia la sala, fins arribar gairebé a les 1.300 persones, de manera que el governador civil de l’època, Victorino Anguera, va tancar la discoteca i va multar la direcció, fins que el secretari general del Govern Civil, Alberto Perales Salzmann, va intercedir i Maddox va poder tornar a obrir. "En aquella època hi havia més imaginació entre els directors de les discoteques, com ara Ludwig Huisgen (Tiffany’s) i jo mateix, i sobretot existia una competència lleial i motivadora entre nosaltres", remarca Bartomeu.
Oriol Regàs va dirigir Maddox de 1968 a 1980, però la discoteca encara va funcionar vint-i-cinc anys més, la majoria dels quals com a propietat de l’empresari Pepe Carrera, fins que va tancar les seves portes el 10 de setembre de 2005 i va ser enderrocada el juny de 2006, mig segle després que aquesta història comencés amb aquell ja mític Cielito Lindo. Curiosament, l’abril de 2007 es va obrir a Londres un sofisticat club privat anomenat Maddox, que no té res a veure amb el que s’explica aquí, però que convida a imaginar una hipotètica reencarnació britànica d’aquest històric local de Platja d’Aro, amb un inoblidable logotip que reproduïa un personatge de sexe imprecís practicant ioga, dissenyat per l’arquitecte Vincenzo Carmenati, autor també de l’edifici de Maddox.
