S'han realitzat diversos estudis geocronològics, però es disposa de poques dades i poc precises. Pel que fa a la cronologia del volcà del Croscat, considerat un dels edificis volcànics més recents, la darrera datació de que es disposava va ser obtinguda amb la tècnica de la termoluminescència realitzada als anys vuitanta.
Un equip de científics de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Girona, l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), juntament amb investigadors del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i de l'empresa del sector mediambiental Axial Geologia i Medi Ambient i Tosca, han desenvolupat un programa per situar cronològicament el moment final de les erupcions volcàniques de la Garrotxa.
Els investigadors han publicat recentment els primers resultats, en un article a la revista 'Geologica Acta'. El primer volcà sobre el que s'ha treballat ha estat el Croscat. Les datacions del sòl s'han fet per mitjà de la datació amb 14C -un mètode molt precís i fàcilment realitzable en molts laboratoris- de la matèria orgànica que es trobava just a la superfície del sòl anterior al moment de l'erupció.
"La idea general es basava en la hipòtesi que si es podia datar el paleosòl just a sobre del qual es varen dipositar les gredes expulsades pel volcà es tindria la data del moment anterior a l'erupció", ha explicat Maria Saña, investigadora del Departament de Prehistòria de la UAB.
Els científics van perforar la capa de gredes a la zona del Pla del Torn, situada a pocs metres al NE del con volcànic. S'hi van fer dos sondeigs que, entre 12 i 15 metres de fondària, van arribat al punt de la base de la capa de greda i la superfície del paleosòl.
Les mostres obtingudes de la superfície d'aquest nivell prevolcànic han pogut ser analitzades pol·línicament, amb la qual cosa s'ha pogut obtenir una visió de la vegetació de la zona en el moment previ a l'erupció del Croscat i s'han pogut realitzar diverses anàlisis de 14C del material orgànic que contenien.
Les anàlisis palinològiques del sòl a l'època de l'erupció, desenvolupades per l'IPHES, han revelat que el paisatge de la Garrotxa era més aviat obert, amb prats o estepes mediterrànies definides a base de gramínies, asteràcies i artemísies. Entre els arbres s'hi trobaven algunes roures i alzines, la qual cosa indica un ambient temperat, símptoma de l'inici del desglaç, un cop l'Últim Màxim Glacial havia passat.
D'altra banda, la presència d'arbres de ribera (oms, verns i salzes), així com d'herbes aquàtiques i de llocs humits (ciperàcies, bogues, alismes, etc.) evidencia que en aquella època també va tenir lloc un increment de les pluges.
La datació ha mostrat que l'edat de la part superior d'aquest sòl seria d'aproximadament entre 13.270 i 13.040 anys abans del present, i que just després d'aquest moment hauria tingut lloc l'erupció del volcà del Croscat.
Un equip de científics de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Girona, l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), juntament amb investigadors del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i de l'empresa del sector mediambiental Axial Geologia i Medi Ambient i Tosca, han desenvolupat un programa per situar cronològicament el moment final de les erupcions volcàniques de la Garrotxa.
Els investigadors han publicat recentment els primers resultats, en un article a la revista 'Geologica Acta'. El primer volcà sobre el que s'ha treballat ha estat el Croscat. Les datacions del sòl s'han fet per mitjà de la datació amb 14C -un mètode molt precís i fàcilment realitzable en molts laboratoris- de la matèria orgànica que es trobava just a la superfície del sòl anterior al moment de l'erupció.
"La idea general es basava en la hipòtesi que si es podia datar el paleosòl just a sobre del qual es varen dipositar les gredes expulsades pel volcà es tindria la data del moment anterior a l'erupció", ha explicat Maria Saña, investigadora del Departament de Prehistòria de la UAB.
Els científics van perforar la capa de gredes a la zona del Pla del Torn, situada a pocs metres al NE del con volcànic. S'hi van fer dos sondeigs que, entre 12 i 15 metres de fondària, van arribat al punt de la base de la capa de greda i la superfície del paleosòl.
Les mostres obtingudes de la superfície d'aquest nivell prevolcànic han pogut ser analitzades pol·línicament, amb la qual cosa s'ha pogut obtenir una visió de la vegetació de la zona en el moment previ a l'erupció del Croscat i s'han pogut realitzar diverses anàlisis de 14C del material orgànic que contenien.
Les anàlisis palinològiques del sòl a l'època de l'erupció, desenvolupades per l'IPHES, han revelat que el paisatge de la Garrotxa era més aviat obert, amb prats o estepes mediterrànies definides a base de gramínies, asteràcies i artemísies. Entre els arbres s'hi trobaven algunes roures i alzines, la qual cosa indica un ambient temperat, símptoma de l'inici del desglaç, un cop l'Últim Màxim Glacial havia passat.
D'altra banda, la presència d'arbres de ribera (oms, verns i salzes), així com d'herbes aquàtiques i de llocs humits (ciperàcies, bogues, alismes, etc.) evidencia que en aquella època també va tenir lloc un increment de les pluges.
La datació ha mostrat que l'edat de la part superior d'aquest sòl seria d'aproximadament entre 13.270 i 13.040 anys abans del present, i que just després d'aquest moment hauria tingut lloc l'erupció del volcà del Croscat.
