La presència del cranc de riu autòcton a la Garrotxa es troba actualment en deu termes municipals diferents i en dotze subconques hidrogràfiques. Segons l'últim estudi de seguiment de les poblacions d'aquesta espècie al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, només 12 de les 28 poblacions detectades són viables, el més baix registrat en els últims trenta anys, quan als anys noranta es va començar a comptabilitzar. En aquella època hi havia un total de 54 poblacions de cranc autòcton a la zona, de les quals 25 eren viables, és a dir, amb una presència equilibrada de mascles i femelles i en les condicions adequades per a tenir una continuïtat natural.
En xifres globals, el nombre de poblacions de cranc autòcton viables s'han reduït a la meitat, quan històricament aquesta era una de les zones de Catalunya amb una major presència d'aquesta espècie. L'arribada del cranc roig americà a la conca alta del riu Fluvià als anys 90 i la seva ràpida expansió van provocar la mort d'un important nombre d'exemplars, una tendència que ha continuat fins a l'actualitat.
La principal causa és la transmissió de l'afanomicosi, una malaltia infecciosa causada per un fong que transmet el cranc de riu americà i que resulta letal per a l'autòcton. La seva mortaldat és tant elevada que en els pitjors moments s'havia vist com cada cinc anys la població de cranc es reduïa a la meitat, segons explica Joan Montserrat, enginyer tècnic forestal del parc. Actualment, el ritme de mortalitat no és tan elevada, si bé s'han arribat als pitjors nivells fins ara registrats. La sequera i el moviment d'exemplars a mans de particulars, que 'de bona fe' els mouen d'un lloc a un altre, són altres causes que provoquen la seva desaparició. Montserrat recorda que la millor forma de protegir aquesta espècie és deixant-la allà on es troba, ja que per desconeixement es pot provocar un mal major.
El cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes) és una espècie protegida i catalogada com a vulnerable però no pas considerada en perill d'extinció, un nivell que podria assolir en futures actualitzacions si la dinàmica descendent continua arreu de Catalunya, com ja passa també a nivell europeu.
Però no tot són males notícies. En l'estudi elaborat per Lluís Benejam i Sandra Saura-Mas, es confirma que no s'ha detectat cap augment significatiu de la presència del cranc roig americà ni a la conca alta del riu Fluvià ni tampoc als seus afluents. Per altra banda, tampoc s'ha detectat cap altra espècie al·lòctona de cranc, un fet especialment rellevant si es té en compte que a la península ibèrica hi ha una forta expansió del cranc senyal.
Aquestes conclusions i els detalls de l'estudi s'exposaran al IV Seminari sobre Patrimoni Natural de la Garrotxa que es farà a Olot el 27 de febrer.
La primera reintroducció després de l'estiu
El Centre de Reproducció de Cranc Autòcton de la Garrotxa, instal·lat a una antiga piscifactoria en el sector de la Moixina-Pla dels Llacs d'Olot, treballa des del 2005 en la recerca genètica i la reproducció d'aquesta espècie en captivitat. Aquest any esperen dur a terme les primeres reintroduccions de crancs juvenils d'un any de vida a aquelles zones on sigui convenient reforçar les poblacions que no són viables. Aquesta tardor també esperen intentar la reproducció de mascles i femelles immunes, un fet fins ara inèdit a aquest centre que suposaria un pas molt important en el procés de recuperació.
El centre treballa actualment amb tres poblacions diferents de crancs procedents de la conca del riu Fluvià però també del Ter i la Muga, els tres indrets on actualment el cranc es troba present a nivell de la demarcació de Girona. Compta amb el suport econòmic de l'Ajuntament d'Olot i la col·laboració del Departament de Medi Ambient i Habitatge, mitjançant el Parc Natural de la Zona Volcànica.
En xifres globals, el nombre de poblacions de cranc autòcton viables s'han reduït a la meitat, quan històricament aquesta era una de les zones de Catalunya amb una major presència d'aquesta espècie. L'arribada del cranc roig americà a la conca alta del riu Fluvià als anys 90 i la seva ràpida expansió van provocar la mort d'un important nombre d'exemplars, una tendència que ha continuat fins a l'actualitat.
La principal causa és la transmissió de l'afanomicosi, una malaltia infecciosa causada per un fong que transmet el cranc de riu americà i que resulta letal per a l'autòcton. La seva mortaldat és tant elevada que en els pitjors moments s'havia vist com cada cinc anys la població de cranc es reduïa a la meitat, segons explica Joan Montserrat, enginyer tècnic forestal del parc. Actualment, el ritme de mortalitat no és tan elevada, si bé s'han arribat als pitjors nivells fins ara registrats. La sequera i el moviment d'exemplars a mans de particulars, que 'de bona fe' els mouen d'un lloc a un altre, són altres causes que provoquen la seva desaparició. Montserrat recorda que la millor forma de protegir aquesta espècie és deixant-la allà on es troba, ja que per desconeixement es pot provocar un mal major.
El cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes) és una espècie protegida i catalogada com a vulnerable però no pas considerada en perill d'extinció, un nivell que podria assolir en futures actualitzacions si la dinàmica descendent continua arreu de Catalunya, com ja passa també a nivell europeu.
Però no tot són males notícies. En l'estudi elaborat per Lluís Benejam i Sandra Saura-Mas, es confirma que no s'ha detectat cap augment significatiu de la presència del cranc roig americà ni a la conca alta del riu Fluvià ni tampoc als seus afluents. Per altra banda, tampoc s'ha detectat cap altra espècie al·lòctona de cranc, un fet especialment rellevant si es té en compte que a la península ibèrica hi ha una forta expansió del cranc senyal.
Aquestes conclusions i els detalls de l'estudi s'exposaran al IV Seminari sobre Patrimoni Natural de la Garrotxa que es farà a Olot el 27 de febrer.
La primera reintroducció després de l'estiu
El Centre de Reproducció de Cranc Autòcton de la Garrotxa, instal·lat a una antiga piscifactoria en el sector de la Moixina-Pla dels Llacs d'Olot, treballa des del 2005 en la recerca genètica i la reproducció d'aquesta espècie en captivitat. Aquest any esperen dur a terme les primeres reintroduccions de crancs juvenils d'un any de vida a aquelles zones on sigui convenient reforçar les poblacions que no són viables. Aquesta tardor també esperen intentar la reproducció de mascles i femelles immunes, un fet fins ara inèdit a aquest centre que suposaria un pas molt important en el procés de recuperació.
El centre treballa actualment amb tres poblacions diferents de crancs procedents de la conca del riu Fluvià però també del Ter i la Muga, els tres indrets on actualment el cranc es troba present a nivell de la demarcació de Girona. Compta amb el suport econòmic de l'Ajuntament d'Olot i la col·laboració del Departament de Medi Ambient i Habitatge, mitjançant el Parc Natural de la Zona Volcànica.
