Glòria Soler i Cristina Gatell desgranen la vessant política de Jaume Vicens Vives

Les historiadores recorren la part més desconeguda de l'intel·lectual gironí a 'Amb el corrent de proa. Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives'

Conegut, sobretot, per la seva vessant com a historiador, Jaume Vicens Vives va tenir també una intensa activitat política al llarg de la seva vida, truncada prematurament als 50 anys. Ara, les historiadores Glòria Soler i Cristina Gatell desgranen aquesta faceta més desconeguda de l'intel·lectual gironí a 'Amb el corrent de proa. Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives'.

"Des del principi sabíem que seria difícil de delimitar perquè Vives no era polític, sinó historiador, es tractava de fer un recorregut per l'activitat política d'algú que no s'hi dedicava", ha reconegut Soler. En els anys 40 i 50, però, la cultura i la política "estaven molt més lligades, tot el que era fer cultura catalana era fer política", ha matisat.

Soler i Gatell han explicat que Vicens va actuar com a polític, però "no perquè estàs a cap partit, sinó perquè es va comprometre com a intel·lectual i volia intervenir en la democratització del país". És precisament aquest compromís el que més han admirat les autores, "la voluntat de no abandonar malgrat els temps difícils i adonar-se que el país necessitava gent com ell". Tot i això, les autores reconeixen que aquesta forma d'implicar-se li causarà molts problemes: "No li serà fàcil tirar endavant coses que ell creu que s'han de fer en aquells moments, com és una revista en català".

Al llarg del llibre, Soler i Gatell recullen aquestes "vides polítiques", començant per l'embranzida inicial de Vicens, "quan és un historiador que comença, un agosarat, un noi llest que treballa i que creu que pot fer moltes coses". En aquests moments actuals de crisi també per a les humanitats, Gatell ha reivindicat el pensament de Vicens perquè "entenia la història com una eina per entendre el present", però també perquè creu que l'historiador "no és un senyor arcaic", sinó amb compromís.

Decidit a no exiliar-se, Jaume Vicens Vives, com el seu amic i company de professió Santiago Sobrequés, va patir la censura franquista i la depuració. "Per tal de superar la depuració, té molt clar que ha de fer concessions als guanyadors i les fa, però això li és una etiqueta", ha explicat Gatell.

"Considerava que dins les categories d'influència social la de catedràtic era la màxima", ha apuntat Soler, que ha afegit que una de les coses que Vives tenia més clar és que "la seva plataforma havia de ser la càtedra i no pararia fins a aconseguir-la". Per aconseguir-la es va apropar a l'Opus Dei, perquè després de presentar-se a vàries oposicions pensava que "sense padrins" no les guanyarà mai, en paraules de Soler.

A partir del moment en que és catedràtic, el 1947 a Saragossa i el 1948 a Barcelona, comença a tenir presència dins la societat. "No era un historiador, era un intel·lectual amb voluntat d'influir socialment. Estava cridat a ser el gran renovador de la historiografia espanyola, però també a crear opinió i refer el país", ha afegit Gatell.

A més, les historiadores expliquen les quatre "pedres" que Vicens Vives "va haver d'arrossegar" al llarg de la seva vida: haver-se atrevit a contradir la historiografia d'Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila, haver contret matrimoni civil al rectorat de la UB on el professor Bosch i Gimpera li regalà una reproducció de l'Afrodita d'Empúries, haver publicat els articles a 'Destino' sota el pseudònim Lorenzo Guillén i haver escrit 'España. Geopolítica del Estado y del Imperio'.

Malgrat el paper que va exercir com a "pont entre Barcelona i Madrid, entre Catalunya i Espanya i entre l'exili i l'interior" i el seu contacte amb Tarradellas, Soler i Gatell no s'han atrevit a predir quina carrera política hauria seguit Vicens ni si hauria estat al costat del president retornat. "No era un home de partits i els partits recelaven d'ell", han conclòs.