Marc Estarriola ---ALERTA CONTÉ SPOILERS ---Llegir Tan poca vida de Hanya Yanagihara és, més que una experiència literària, un exercici de sadisme i masoquisme compartit entre autora i lector. Sadisme, perquè Yanagihara sembla gaudir fent patir el seu protagonista, Jude St. Francis, amb una crueltat que ultrapassa qualsevol necessitat narrativa. Masoquisme, perquè aquells que defensen el llibre com una obra mestra semblen trobar plaer en la tortura emocional que infligeix, confonent el dolor amb la profunditat i la repetició amb l’emoció.
Yanagihara sembla bolcar en Jude tot el seu odi reprimid cap a algú real —potser un reflex d’ella mateixa o d’una figura del seu passat— i ho fa amb una obstinació gairebé patològica. Jude és un personatge condemnat des de la primera pàgina: abús sexual infantil, automutilació, violacions recurrents, culpabilitat constant, dependència afectiva i un desig perpetu d’autodestrucció. L’autora no li concedeix cap respir, com si cada capítol fos una nova oportunitat per aplicar un càstig més refinat, més dolorós. És una obra que, més que explorar el trauma, l’explota sense mesura.
El lector, al seu torn, és empès a una espiral d’angoixa, culpa i exasperació. La narració està estructurada de manera caòtica, amb el·lipsis temporals constants i sovint incomprensibles. Entre un capítol i un altre, l’autora canvia de punt de vista i personatge sense cap lògica ni transició, deixant el lector desorientat. El resultat és una lectura feixuga i confusa, on la manca d’estructura no sembla respondre a cap propòsit estètic, sinó a una desconnexió emocional entre autora i material narratiu.
A aquesta sensació de desordre s’hi afegeix la traducció deficient, que en molts passatges sembla feta amb Google Translator. S’hi mantenen mesures anglosaxones com peus, milles, lliures o polzades, cosa que trenca la fluïdesa i reforça la idea d’una obra publicada sense la cura que mereixia. En la pàgina 627, per exemple, Yanagihara barreja temps verbals de manera erràtica, cosa que agreuja la sensació de dispersió narrativa.
Pel que fa al contingut, Tan poca vida construeix un univers on el dolor és omnipresent i on gairebé la meitat dels personatges són homosexuals o bisexuals (un 45%, segons càlculs basats en la lectura), molt per sobre del 8,6% de la població dels EUA segons les dades de Gallup del 2024. Aquesta sobrerrepresentació, més que una aposta per la diversitat, sembla respondre a una idealització artificiosa de la marginalitat, un món on la identitat sexual esdevé un recurs dramàtic més que una expressió d’autenticitat.
A escala racial, Yanagihara mostra un cert equilibri entre personatges blancs, negres, biracials i mestissos, però sense que aquesta varietat tingui pes narratiu real. Són etiquetes que funcionen com a decorat moral, una forma de marcar inclusió sense explorar-ne les implicacions. Fins i tot recorre a tòpics flagrants, com el d’una parella homosexual que canta a duet cada matí després d’esmorzar, una imatge tant embafadora com inversemblant dins del context opressiu de la novel·la.
L’odi més evident, però, és el que l’autora projecta envers la teràpia psicològica. A la pàgina 798, en Willem, l’amic i amant de Jude, esclata literalment “contra la teràpia i els terapeutes”, afirmant que no serveixen per a res. Aquesta actitud no és casual ni atribuïble només al personatge. Reflecteix la mateixa desconfiança de Yanagihara cap a qualsevol mena d’ajuda emocional. En un article al New York Times (juny de 2015), ella mateixa confessava el seu pànic a ser observada i la seva por a la pèrdua de control davant la teràpia. Escrivia: “Mai no he anat a teràpia, i amb els anys, ha passat de ser una cosa fascinant —com encara ho és per al meu pare, com ho era per a mi— a convertir-se en una cosa sinistra, una forma de control mental, una violació del jo, com si t’arranquessin el cervell i el posessin a les mans d’algú altre perquè el remeni. A mesura que m’he fet gran, sovint he desitjat que aquella primera atracció per la teràpia s’hagués transformat en una altra cosa: potser en confiança. Però la por de perdre el control és més gran que l’esperança de trobar consol.”
Aquest rebuig visceral a la introspecció i a la vulnerabilitat compartida explica bona part del to del llibre. Yanagihara escriu des de la por, no des de la compassió. I el resultat és una novel·la que tortura el lector per evitar que ell —o ella— pugui observar-la a ella. Jude no és només una víctima del món, sinó una extensió simbòlica de l’autora, un instrument per canalitzar el seu propi desequilibri emocional.
Els personatges que envolten Jude actuen com a facilitadors del seu sofriment. Willem, que se suposa que l’estima, manté una relació que frega la violació repetida; Andy, el seu metge i amic, no l’obliga mai a rebre tractament; i els altres amics observen la seva decadència amb una passivitat que es confon amb complicitat. Ningú ajuda realment Jude, perquè ningú pot —ni vol— fer-ho. És com si Yanagihara necessités demostrar que el dolor és inevitable, que no hi ha salvació, que la felicitat és un miratge.
Fins i tot en les frases recurrents del protagonista, com “Si t’ho explico no t’enfadaràs?”, s’evidencia una mena de dependència emocional que l’autora reforça una vegada i una altra, convertint la víctima en còmplice del seu propi càstig.
En última instància, Tan poca vida és un llibre que confon tristesa amb profunditat, trauma amb veritat i tortura amb art. És un producte d’una ment brillant però ferida, incapaç de confiar ni en els altres ni en si mateixa. Llegir-lo pot semblar una experiència catàrtica, però en realitat és un viatge cap a la desesperança, un mirall del dolor de l'autora més que una reflexió sobre el dolor humà.
Una obra que, sota l’aparença de gran novel·la contemporània, castiga el seu protagonista, maltracta el lector i menysprea la curació. Potser el títol, Tan poca vida, no és només una descripció de Jude, sinó de la mateixa Yanagihara i del seu món interior.
